El masclisme femení

Senyor director, m'indigna profundament que contínuament ens trobem casos on la dona és qui és més masclista que els mateixos homes. No es pot ser més papista que el papa. La meva queixa, pretén reflexionar sobre el que moltes dones han interioritzat durant tants anys i ara no són conscients d'haver naturalitzat com a normals. Parlo d'aquella dona que es queixa que els sous de les dones són més baixos que els dels homes en igualtat de qualificació (amb raó). I per contra prioritza conscientment o inconscientment, el fet d'estar amb un home de «veritat», un que la pugui mantenir, a un altre que la pot estimar. Com si el fet de poder mantenir els seus capricis fos un símptoma de virilitat. Parlo d'aquella dona amb la qual vas a sopar i no fa ni el gest per a pagar, perquè considera que això ho han de fer els homes, perquè clar, és de cavallers, i en aquest mateix sopar es queixa dels homes que es creuen superiors a la dona inte! l·lectualment i el menyspreu que pateixen. Tòpics, tòpics i tòpics. Aprovada la teòrica i suspesa la pràctica. Si bé el lloc de la dona al segle XXI no és a la cuina o la seva màxima aspiració no és satisfer al marit, aquest, tampoc és l'home prepotent i autoritari que manté a la dona per contracte. Crec que si volem la igualtat total entre homes i dones en tots els paràmetres hem d'anar canviant l'imaginari general de les relacions entre ambdós.