L'escola de Félix Houphouët-Boingny

Félix Houphouët-Boingny va ser president de la Costa d'Ivori des del 3 de novembre del 1960 fins al 7 de desembre del 1993, que va morir. Havia nascut a Yamoussoukro, i gràcies a ell va passar de ser un petit poblet agrícola a la quarta ciutat en habitants situada a 240 quilòmetres de la capital Abidjan. Al març del 1983 el president va decretar que Yamoussoukro seria la capital política i administrativa del país, i que Abidjan en continuaria sent la capital econòmica. Amb l'ajut de França, Houphouët-Boingny va començar un seguit d'obres grandioses a la seva vila natal.

Fins aquí semblaria el comportament propi d'un president extravagant i corrupte, com tants altres presidents de països pobres del tercer món i d'alguns del primer món. Però el seu deliri va anar més lluny i va fer construir, en el seu poble, tres llacs que va omplir de cocodrils i al costat de la seva mansió, la Basílica de la Pau, que és l'església més gran del món i una rèplica de la de Sant Pere del Vaticà. Aquesta basílica va ser consagrada per Joan Pau II en una cerimònia d'un perfil molt baix, per l'escàndol que aquesta obra suposava en el bell mig d'un poble famèlic. A l'interior de la basílica hi ha una vidriera amb el rostre del president representant el Diumenge de Rams.

Aquest exemple de fer política m'ha vingut al cap llegint l'informe que ha fet el Tribunal de Comptes quan ha dit clarament que el TAV no és sostenible i que els ingressos no són suficients per assumir l'endeutament de la gestora d'infraestructures Adif. La sorpresa ha estat quan la ministra de Foment, Ana Pastor, responent preguntes dels periodistes sobre aquest informe va dir: “Coincideixo amb tot el que diu el Tribunal de Comptes.” Però com que estava a Galícia, també a les preguntes dels periodistes, hi va afegir: “De cap de les maneres, el TAV a Galícia no es toca.” Aquest exemple de fer inversions costosíssimes sense cap suport de rendibilitat, només perquè són en el meu poble, salvant les diferències, em recorda l'exemple de la Costa d'Ivori. I amb el mateix argument que ells també tenen dret a tenir un Sant Pere, Pastor diu que els “gallecs tenen el mateix dret” a tenir TAV i, per això, hi inverteix 3.000 milions d'euros. Això és la versió més descarnada del “cafè per tothom”, una política que portarà l'Estat espanyol al col·lapse. No m'estranyaria que un dia la ministra, amb el mateix argument, proposi portar el mar a Madrid perquè els madrilenys tenen el mateix dret que la resta de comunitats a tenir-ne. No importa que el Tribunal de Compres qüestioni la sostenibilitat d'aquesta infraestructura, que per altra part també han fet altres institucions; l'important per ells és l'efecte immediat, perquè saben que d'aquí a un temps, quan tornin les retallades, que serà més aviat que tard, desgraciadament, ningú les relacionarà amb aquesta inconsciència de malbaratar diners.

La mateixa campanya electoral s'ha convertit en una mena de mercat de subhastes, algunes de les quals, profundament irrealitzables. Aquestes ofertes de baixades d'impostos, i d'augment de despeses pel cicle electoral, com la del Consell de Ministres del dijous passat, no són assumibles si mirem els números. En el que va d'any el dèficit fiscal espanyol no s'atura i, per tant, l'endeutament públic tampoc. Espanya ja deu més d'un bilió d'euros, que suposa el 98,2% del PIB, tot i haver-lo ampliat sumant-hi 10.000 milions d'euros de la prostitució i de les drogues. I si repassem l'històric, observarem que durant el mandat del PP tot l'esforç de reducció del dèficit s'ha fet sobre la despesa, que ha passat del 47,3% del PIB al 43,6%. Un dels forjadors de la independència de l'Argentina, de Xile i del Perú, José de San Martin deia: “Un ha de saber viure amb els diners que té.”