Dos estils

L'acusació que el Departament d'Interior ha portat a l'Audiencia Nacional –i que el jutge ha desestimat a instàncies de la fiscalia– és greu. Molt inquietant. Que dos membres del cos de la Policía Nacional alertessin el grup gihadista de Sabadell que els Mossos el vigilaven exigeix explicacions, aclariments i responsabilitats. Si no hi ha investigació, totes les eventualitats queden obertes. Potser van actuar a instància pròpia, potser estaven connectats amb els grups d'extrema dreta que es mouen entre el fonamentalisme, potser ho van fer per una absurda competència entre cossos... O potser es tractava de desbaratar l'operació per deixar en evidència la policia catalana o, pitjor encara, no impedir que hi hagués atemptats. Tot això pot ser i tot això cal saber. Però la filtració, en lloc de deixar pas a la investigació, ha obert la magrana de la desqualificació, l'arrogància l'amenaça. El ministre Fernández Díaz ha acusat la Generalitat de deslleialtat, irresponsabilitat i falta de sentit d'Estat. Ho ha fet ell, membre del partit que va perpetrar la gran mentida del segle –i la més perillosa– arran dels atemptats de l'11-M. També els sindicats policials espanyols han acusat els Mossos d'improvisar “històries inversemblants que només existeixen al cap dels seus dirigents polítics”. Per contra, el conseller d'Interior i els sindicats catalans han actuat amb responsabilitat i contenció. Són dos estils. Dos mons. I encara diuen que el peix és car i que hi ha massa estelades...