Eleccions

Hi ha gent que s'ha despenjat de l'exercici professional de la política perquè troben esgotador haver de tenir sempre la raó o, com a mínim, més raó que l'altre. Avui les urnes traduiran el soroll de centenars de candidats que fa dues setmanes que proclamen que tenen tota la raó. Una allau de certeses. És el joc de la democràcia, diuen. I en aquest joc, els corredors de fons aprenen ràpidament que l'art de no plegar passa per aprendre a empassar-se gripaus i declaracions prèvies. Un polític conservador anglès va definir l'art de la supervivència en el càrrec explicant la seva fórmula particular: “Sóc suficientment humil per reconèixer els meus errors, però sóc políticament prou astut per saber oblidar quins han estat.” I consti que la frase no és de Churchill, el demòcrata que va ironitzar amb més gràcia sobre les limitacions del sistema: “El millor argument contra la democràcia es fa evident si tens una conversa de cinc minuts amb un votant normal i corrent.” Els britànics han estat, de sempre, uns mestres a l'hora de saber contenir l'entusiasme sobre l'activitat humana. Com que estem condicionats per la força de la gravetat més val tenir sempre a punt mecanismes de defensa per no fer volar coloms. A còpia d'observar els excessos verbals (i banals) que practica la classe política, molts acaben entenent que evitar el ridícul, com deia el nostre Tarradellas, hauria de ser un principi essencial, una obligació professional. A vegades, el ridícul és degut a l'obsessió poruga de voler sonar políticament correctes.En un programa de Catalunya Informació solen fer entrevistes tipus test, als nostres diputats. Hi ha dues preguntes en què la resposta és unànime i sempre la mateixa. Quan els pregunten sobre el seu sex symbol cap no falla: “La meva dona!”, “El meu marit!”. Hipòcrites! L'altra és més penosa. Pregunta: “Ha pagat mai en negre?” “No”, contesten. I jo pateixo per les dentadures dels nostres diputats que, evidentment, no han anat mai al dentista.