Dreta territorial

Es pot entendre que molts, tants com
vulguin, catalans no siguin partidaris de la independència. Per tots els motius que puguin adduir. No sempre el risc és entès ni benvingut. L'ésser humà és un animal, encara, de perills calculats i evitats. Però de la desconfiança a la complicitat hi ha un bon tros. De la desconfiança respecte a la víctima i de la complicitat amb el botxí. Per això es fa més difícil d'entendre l'entusiasme dels centenars de persones que van festejar Mariano Rajoy dilluns a Barcelona. Què celebraven? L'asfíxia fiscal? El menyspreu en inversions? L'ofec en els serveis bàsics que presta la Generalitat? Estranya síndrome. Rajoy i els líders locals del PP van insistir en la territorialitat. Més els dirigents locals que no pas Rajoy. Catalunya és Espanya.
I el Partit Popular, l'única garantia que l'espanyol
es mantingui hegemònic a Catalunya. Catalunya
és administrativament Espanya. Encara. Però sentimentalment Espanya només era el pavelló
on Rajoy declamava pàtries. El fet que la majoria dels catalans no se sentin espanyols, se'n sentin
a disgust o se'n sentin només com a precaució o tirada d'origen es deu al caràcter del mateix PP. La dreta espanyola és més territorial que democràtica. Marca els límits de la seva nació i imposa la seva llengua amb la llei i els tribunals. Per això Catalunya no és Espanya. Perquè per ser s'ha de voler. I amb aquella gent només volen els despistats, els interessats, els espantats o els que són estrictament com ells. Molt pocs.