Sor Lucía

Sen­tir sor Lucía Caram expli­car que diri­gents del PP i del govern espa­nyol es dedi­quen a pres­si­o­nar en altes instàncies del Vaticà per fer-la callar pro­voca un efecte gai­rebé imme­diat de trans­por­tar-nos a un món en blanc i negre i amb música del No-Do. Però quan hi afe­geix que abans del 9-N va rebre ame­na­ces de mort, la situ­ació arriba a des­pren­dre una lamen­ta­ble flaire de república bana­nera.

Des del con­vent de Santa Clara de Man­resa, sor Lucía Caram plan­teja una opinió pecu­liar del que repre­senta ser una “monja de clau­sura”. De fet, segons explica al seu blog, s'estima més defi­nir-se com a domi­nica con­tem­pla­tiva. La seva inter­pre­tació del que s'entén com a acti­vi­tat con­tem­pla­tiva no es limita, com alguns vol­drien, a l'oració com­bi­nada amb una serena ela­bo­ració de dolços o bro­dats, sinó que hi incor­pora una presència mediàtica espec­ta­cu­lar i un acti­visme polític i de lluita con­tra la pobresa que la van con­ver­tir el mes d'abril pas­sat en Cata­lana de l'Any, segons El Periódico.

Si en la nos­tra soci­e­tat el mas­clisme rebufa per tots els racons, quan par­lem de l'Església l'efecte es mul­ti­plica. N'hi ha prou de recor­dar la cerimònia de con­sa­gració de la Sagrada Família, en què a les dones se'ls va reser­var el paper de reco­llir amb draps l'oli amb què Benet XVI havia ungit l'altar. Així les coses, les inqui­e­tuds de sor Lucía Caram pro­vo­quen tota mena de reac­ci­ons i comen­ta­ris, sovint sarcàstics. N'hi ha que no saben encai­xar que, igual com la dona lluita en la soci­e­tat per fer sen­tir la seva veu, també ho fa dins l'Església. Dones, sovint extra­or­dinària­ment pre­pa­ra­des, bata­llen amb enorme esforç pel que con­si­de­ren just, encara que això obli­gui a rein­ter­pre­tar el con­cepte de clau­sura i a tren­car nor­mes secu­lars. Només fal­ta­ria, doncs, que ara fos­sin la soci­e­tat i la política les que pre­ten­gues­sin enclaus­trar-les de nou.