Dinamarca i el ser o no ser català

“El Par­la­ment danès pren nota de l'expli­cació del govern sobre els aspec­tes jurídics, històrics, polítics i inter­na­ci­o­nals vin­cu­lats a la situ­ació de Cata­lu­nya i fa seva l'opinió que la qüestió de la inde­pendència de Cata­lu­nya és un assumpte de diàleg pacífic i democràtic entre Cata­lu­nya i el govern espa­nyol a Madrid.” Aquesta breu i sen­zi­lla reso­lució apro­vada dilluns pel Par­la­ment de Dina­marca repre­senta molt més que una fita simbòlica sense cap reper­cussió política real. Pri­mer, perquè en si mateixa aquesta actu­ació par­la­mentària és una actu­ació política inter­na­ci­o­nal. Segon, perquè per pri­mer cop en la història con­tem­porània el par­la­ment d'un estat iden­ti­fica i reco­neix Cata­lu­nya com a sub­jecte polític inter­na­ci­o­nal. I ter­cer, perquè en la reso­lució es fa una referència clara i inequívoca al mot ‘inde­pendència'.

En el cas danès es pot veure només un petit èxit par­cial de la diplomàcia cata­lana en el marc d'un front inter­na­ci­o­nal amplíssim i ina­bas­ta­ble o bé una prova que mos­tra que la peda­go­gia exte­rior sobre el procés català és un camí llarg, ple d'obs­ta­cles (espe­ci­al­ment els que posa la diplomàcia espa­nyola), però que pot anar obte­nint els seus fruits si es per­sis­teix en la feina. Per ser pre­sent al món calen ali­an­ces i com­pli­ci­tats, difícils d'obte­nir sense un pal amb una ban­dera als orga­nis­mes inter­na­ci­o­nals, però abans que res cal peda­go­gia i divul­gació política i aquí és on Cata­lu­nya, amb el tarannà democràtic i pacífic adop­tat, juga amb un petit avan­tatge sobre el per­fil pre­po­tent i bar­roer d'un Estat espa­nyol que resulta inti­mi­da­dor perquè és un actor inter­na­ci­o­nal impor­tantíssim. De moment hi ha un pri­mer exa­men apro­vat: “Tak, Dan­mark” (gràcies, Dina­marca).