La ‘Big Mac' del cinema

Fa uns dies sortien als mitjans dues notícies que aquí voldria aparellar. Per una banda, les dades de l'INE de la renda per càpita dels territoris espanyols –el PIB, no la riquesa com alguns mitjans han dit, ja que d'això últim en sabem molt menys–. I, per l'altra, un informe del Deutsche Bank sobre els preus al món, que suposadament posa fi al mite que Alemanya era més cara que Espanya. La primera dada del PIB per càpita ens diu que, sobre la mitjana espanyola, Extremadura se situa un 30% per sota i el País Basc, un 30% per sobre. I que, relativament, el pes de Catalunya en el PIB espanyol restava estancat. La segona utilitzava l'índex conegut com el Big Mac, és a dir, quant costa una hamburguesa d'una característica determinada, amb els mateixos ingredients, a diferents llocs del món, tal com publica regularment el setmanari The Economist. Una mena de mostra de la capacitat adquisitiva de la moneda que ofereix un continu des de 4,8 dòlars als Estats Units fins a 2,8 a la Xina, ajustades les cotitzacions de les seves divises.

Ja fa més d'una dècada que vaig publicar sobre el tema un Clip de l'Institut d'Estudis Autonòmics, amb Gerard Padró, alertant de com la falta de traducció d'un indicador similar per al finançament autonòmic llastrava el benestar col·lectiu. Almenys de qui rebia una transferència o una pensió, o de qui no negociava un salari sinó que el veia fixat centralment. L'Idescat, igual que Funcas fins fa poc, mantenia per la seva banda una actualització d'un treball anterior, substituint qui ho podia fer i no ho feia, l'INE. No era perfecte, ja que en el temps les composicions de les cistelles varien, però servia per donar una idea de què costaria una mateixa cistella de béns i serveis, la que gasta l'espanyol mitjà, als diferents territoris sotmesos al finançament autonòmic. Sense caràcter oficial, això ja donava per a Catalunya un sobrecost d'entre un 7 i un 9%, segons l'any. Traduït al finançament, era una patacada de diners amb els quals l'Estat hauria d'haver augmentat el finançament de les Illes i de Catalunya i que hauria de detreure de les comunitats que tenien índexs més baixos (Andalusia, les dues Castelles i Extremadura entre elles), la qual cosa explica probablement que es fessin el desentès i que neguessin a l'INE la conveniència de tornar a estimar la sèrie original.

Sé que ara la Generalitat ha encarregat una estimació indirecta que tornarà a donar llum al tema. Però mentre no s'oficialitzin els resultats, em permetran que els doni la meva Big Mac de la geografia espanyola: el preu de les entrades del cinema. Per evitar males comparatives, posem per províncies i tarifes normals. Fa temps que guardo tiquets dels meus viatges. Com pot ser que la mateixa pel·lícula vista a Màlaga, posem per cas, em costi menys que a Barcelona? És evident que l'explicació única possible és la del preu de la mà d'obra (el transport, la projecció, la neteja de la sala) i el cost del sòl o del seu lloguer. Igual que la Big Mac. La pel·lícula és la mateixa i el seu preu tampoc ve afectat per l'arbitratge: ningú agafa un transport per anar a menjar una hamburguesa o al cinema i estalviar-se un parell de dòlars. Bé, curiosament aquesta és una informació que es troba a la web de la Federació de Consumidors Facua, sistematitzada (gener-febrer 2014) amb detall. A Barcelona, l'entrada costa, de mitjana, 8,6 euros; a Girona i Lleida, 6,9. El ventall per Andalusia arriba a 4 euros la més barata (a Almeria) fins a 7 euros la més cara (a Sevilla); Granada 4,5, Còrdova 6,2...

Bé, Els deixo la web per si volen contrastar. http://facua.org/es/documentos/Tabla_estudio_cines_2014.pdf. Jo em quedo amb la cobla. A falta del reconeixement que un euro no compra el mateix sobre el territori, les transferències autonòmiques en termes reals penalitzen molts catalans. També la fiscalitat hauria d'estar atenta a la menor capacitat residual neta que li resta a una família en termes de poder adquisitiu efectiu una volta pagats de la seva renda els impostos.