Indignats

Les de diu­menge eren 947 elec­ci­ons dife­rents a Cata­lu­nya i 8.122 a Espa­nya. Però del resul­tat glo­bal se'n desprèn la victòria de dues revo­lu­ci­ons. Una és la revo­lució de les pla­ces. Ara fa 4 anys, a la plaça Cata­lu­nya i a la Puerta del Sol hi havia les acam­pa­des dels indig­nats amb la banca i la política. Qua­tre anys després, els indig­nats gover­na­ran les ciu­tats de Madrid i Bar­ce­lona. Però les revo­lu­ci­ons del car­rer, les marees com també s'han ano­me­nat, no s'han que­dat aquí en el seu accés a les ins­ti­tu­ci­ons. I un exem­ple clar és la marea verda de les Illes en defensa de la llen­gua. El mis­satge és clar: no es pot gover­nar d'esquena o, direc­ta­ment, en con­tra dels ciu­ta­dans. Els ciu­ta­dans tenen memòria. Es paguen les reta­lla­des que no es jus­ti­fi­quen bé, es paga res­ca­tar els bancs i no els ciu­ta­dans, es paga la cor­rupció, es paguen les for­mes, es paga insul­tar la intel·ligència dels votants. La política, les ins­ti­tu­ci­ons, ja no són un vedat d'uns par­tits que havien pri­va­tit­zat la política i les ins­ti­tu­ci­ons. I la segona revo­lució que ha tri­om­fat, molt lli­gada a la pri­mera, és una revo­lució gene­ra­ci­o­nal. Els noms de les muni­ci­pals són gent com Ada Colau (Bar­ce­lona, 1974), Pablo Igle­sias (Madrid, 1978), Albert Rivera (Bar­ce­lona, 1979) o David Fernández (Bar­ce­lona, 1974). És la gene­ració que ha que­dat atra­pada en la crisi econòmica per una altra gene­ració que ha fet de tap. La gene­ració T que es va ins­tal·lar amb l'arri­bada de la Tran­sició i es va fer pro­pietària de la política, l'eco­no­mia i els mit­jans, men­tre els seus fills i néts han patit la bom­bo­lla del totxo, l'atur i la feina precària. I que, a més, els has mirat per sobre l'espat­lla. Perdó. He dit mirat? Volia dir que els mira per sobre l'espat­lla, amb con­des­cendència, amb supe­ri­o­ri­tat moral, encara avui, pen­sant que això d'Ada Colau és un dis­ba­rat, que on ani­rem a parar. Encara no han entès res perquè fa temps que no els toca l'aire.