Res essencial
En l'opinió majoritària, ens trobem als inicis d'una nova era política. A més de pretensiós, el judici equivoca el sentit: si alguna cosa passa, en tot cas és que ens apropem al final d'un temps. No crec que cap representant entre els escollits tingui capacitat per liderar el canvi necessari, i és per això que dic que tot el que ve és crepuscular, perquè el recanvi de persones, i fins i tot de sigles, sempre s'ha produït en política, amb més o menys aldarull, i amb més o menys inutilitat des del punt de vista del sistema.
La raó que tot sigui essencialment el de sempre rau en el fet que les veritats del barquer ens couen massa; en aquest temps de reivindicació de drets sense reconeixement d'obligacions i responsabilitats, qui ens digui que hem perdut capacitat d'enfrontar el dolor a cop d'analgèsic ens escandalitza tant com qui ens acusi de confondre de tenir molts títols universitaris amb una bona preparació acadèmica i tècnica. I a qui critiqui els més qualificats fent fàstic a horaris extenuants als inicis de la carrera professional li direm favorable a l'esclavatge. Però el cert és que tot plegat té molt a veure amb el fet que hem esdevingut incapaços de pensar un món on les subvencions, en comptes de canviar de destinatari a cop de canvi de govern, senzillament desapareguin per ser un concepte aberrant més emparentat amb l'almoina que amb la solidaritat. L'enèsima embolicada és haver fet creure a la gent que pot comprar-se un pis i després, si les coses no van bé (i de fet en molts casos han anat de pena), no pagar-lo.
La situació actual no té res a veure amb el fet que una culta població hagi encertat el dirigent que podrà liderar amb competència i capacitat de risc la reeixida econòmica i (sobretot) moral que ha d'arribar. La disgregació del vot, la pluralitat d'opcions escollides, parla més aviat de la incertesa, la desconfiança, la política de barricada i el frontisme, la manca de capacitat per identificar les solucions, en la mesura que cap opció identifica que la solució es troba en les persones i no en les seves institucions. Per tant, difícilment aquesta època és l'inici de res, ans el final d'un món que, amb l'ull del gran germà ficant-se a totes les reunions i amb els “confidencials” dels diaris com a secció més llegida i menys contrastada, ens adverteix sobre la urgència del canvi.
Qui pensi sincerament, no per conquerir votants a cop de papers impossibles o subsidis improbables, que el patiment de la crisi d'aquí i d'ara ha estat brutal parla amb una perspectiva tan petita i miop com la que en meteorologia parla de l'estiu més calorós de la humanitat en el darrer quart d'hora. No recorden el temps dels que van néixer en la postguerra, o dels que la van viure amb plena consciència del que havien perdut, dels mil cops que la vida ens recorda que cada pas fet és un consum d'energia, perquè res és de franc i cap cosa fa més que transformar-se.
Si uns quants s'han lucrat sobre les esquenes i les esperances de molts, han de pagar perquè han estat enxampats en unes actituds que són més transversals del que sembla. Però si més enllà del càstig present i del control futur, pensem que la solució es troba a tallar els peus de la iniciativa, a igualar la rica diferència entre talents i a ignorar la irregular distribució de la voluntat, si creiem que la solució rau en la màxima comunista de “cadascú segons la seva capacitat i a cadascú segons la seva necessitat”, el món que avorrí Stefan Zweig o el que va horroritzar Ayn Rand, tan semblants pel que fa a mutilar la llibertat, poden ser una realitat esperpèntica en un racó de la Mediterrània del segle XXI, confirmant-se així la meva hipòtesi de ser aquest el final d'un temps.