El doble eix

Hi ha dos eixos sobre els quals ha anat aguant-se, sovint en precari, el procés sobiranista –ara independentista– a Catalunya. El primer és el “social”; el segon, el “nacional”. Com que per aconseguir sumar-hi prou gent, la majoria, cal ajuntar diferents sensibilitats ideològiques, s'han acordat estratègies compartides i s'han exclòs imposicions a fi d'anar-hi anant. Per ara ha estat més o menys fàcil. Els uns, els altres i els de més enllà demanen un estat “nou” amb més recursos i, per tant, amb més justícia social. Però n'hi ha que han anat més enllà i han demanat un procés constituent abans de la declaració d'independència per concretar el futur que vindrà. Fins i tot n'hi ha que condicionen el seu suport al procés a la definició de la “nova” societat. Els equilibris han estat i són precaris. Encara ho poden ser més. Els resultats de les eleccions municipals han despertat l'eix “social”, que podria descompensar el “nacional”. Esquerra Republicana i la CUP han començat a proclamar que l'“esquerra independentista” ha de ser la pedra angular del procés. Convergència –encara més Unió, si s'hi decideix finalment– és la “dreta” a la qual cal arrancar l'“hegemonia”. La direcció del procés. Per si no n'hi hagués prou, uns altres cants de sirena, els de Podem, Catalunya en Comú, Procés Constituent i la monja Forcades, demanen prioritzar el canvi social. Guanyar la guerra o fer la revolució va portar l'esquerra catalana i l'espanyola l'any 37 a la derrota i a la contrarevolució.