Es pot criticar, i possiblement un trobarà arguments sòlids per fer-ho, el seu ideari programàtic. De fet, les eleccions es van inventar per això, per confrontar projectes polítics. Algunes, però, de les reflexions o exabruptes que s'han vomitat aquests dies sobre Ada Colau s'escapen de tota racionalitat per caure en el terreny del hooliganisme. O la grolleria. Així, hem pogut veure des dels dits acusadors que l'assenyalen com la nova enemiga del procés –quan tothom, amb dos dits de front, veu que pot ser, i ha de ser, una valuosa aliada– fins als que, fins i tot, entren en el terreny personal en un atac incontrolable de masclisme. Tot plegat, però, té un punt de paradoxa. Perquè, com més l'ataca segons qui, més enforteix la seva figura política.