Experiència

La irrupció d'un personatge com Ada Colau com a alcaldessa de la capital de Catalunya ha posat sobre la taula la qüestió de l'experiència a l'hora d'assumir grans responsabilitats. Entre els que es posen les mans al cap (o en la formulació d'una tertuliana quan es van saber els resultats: “Els votants de Barcelona s'han begut l'enteniment!”) hi sol planar una actitud digna d'estudi. El periodista Carles Capdevila ho ha presentat com un xoc d'arrogàncies, és a dir, potser sí que Ada Colau representa la típica gosadia dels ignorants, però també es pot dir, potser d'una manera més precisa, que és “l'arrogància dels inconformistes el que ofèn especialment als que s'han anat conformant”. I són aquests conformats opinadors els que evoquen, de seguida, el fantasma de la manca d'experiència. Per raons òbvies, els grans moments de canvi radical, en política, els lideren persones sense experiència de gestió prèvia. Cal recordar el cas de Felipe González o els de tants alcaldes de la Transició? La majoria de la gent de certa edat confessa que les lliçons de l'experiència els han arribat quan les coses ja no tenien remei. Dit d'una manera més gràfica: l'experiència és la pinta que ens dóna la natura quan ja ens hem quedat amb el cap pelat. Potser per això molts reconeixen en l'experiència la veu d'una vella amiga que no fa res més que recordar-nos els errors del passat. A la pràctica, aquesta suposada saviesa porta, sovint, a la paràlisi. I aquí apareix la curiosa contradicció del gat escaldat. És cert que un cop escaldat el gat ja no es torna a cremar, però també fuig de l'aigua tèbia, diu el refrany. Mark Twain ho deia d'una manera semblant: el gat que aprèn a no asseure's damunt d'una estufa encesa després no la sap aprofitar com a seient quan està apagada. Si l'Ada Colau i companyia superen la contradicció del gat, celebrarem l'impuls regenerador dels que gosen governar sense experiència prèvia. Sigui com sigui, a la plaça de Sant Jaume torna la dialèctica.