Pagar amb treball o estalvi

Què ha de fer qualsevol persona, família o empresari assenyat, si veu que està gastant més del que guanya? I si tot indica que seguint com fins ara aquesta anomalia durarà com a mínim fins al 2020, seguiria com si no passés res? Podrà estar segur que els que cada any li presten els diners per cobrir aquesta diferència entre ingressos i despeses, veient l'evolució, no entraran en una zona de prevenció o de pànic? I el tipus d'interès, extraordinàriament baix en aquest moment, algú sap fins quan durarà? I si se somou l'espai de confort que suposa pels creditors una majoria absoluta, algú sap com reaccionaran? Fa 300 anys Thomas Fuller ja advertia que “el deute és la pitjor pobresa”.

El ministre espanyol d'Economia i Competitivitat, Luis de Guindos, ha passat per Sitges i ha fet un discurs ple de dades i amb un optimisme important. En el fons, és insistir en l'objectiu del PP que durarà fins a les properes eleccions, que l'economia va extraordinàriament bé i que no hem de patir perquè hem fet els deures. Doncs bé, sense desmentir les dades, que són certes, qualsevol responsable polític també ha te tenir molt en compte el que podríem dir-ne punts febles, d'aquest èxit, i l'economia espanyola en té d'importants que els responsables farien bé d'analitzar, juntament amb els “punts forts”. Un dels més sagnants és el nivell d'atur, que difícilment es reduirà gaire, com a mínim, en una dècada. Després ens haurem d'habituar a conviure amb un atur estructural de dos dígits perquè el sistema econòmic no dóna més de si.

El creixement d'enguany, que és important, una vegada descomptat l'efecte electoral, ens adonarem que la “virtuositat” espanyola és menys sorprenent. I si anem en l'altre punt feble rellevant, l'endeutament, ens adonarem que en el tombant de l'any tenim –segur– una altra retallada important per reconduir aquest dèficit. Després potser pensarem amb Benjamí Franklin, que deia: “Si vols saber el valor del diner, demana crèdits.” I és que quan s'han de pagar, sempre és a canvi d'altres coses. L'escocès Thomas Carlyle fa tres segles que només veia dues maneres de pagar els deutes: “amb treball o amb estalvi”, i queda clar que amb el treball (creixement), no en fem ni per viure.

L'FMI veu risc en el deute espanyol, i demana un senyal clar per rebaixar-lo. Traduït a la dicotomia de Carlyle, vol dir, ni més ni menys, que ens demana estalvi. Fent una projecció de la nostra economia, preveu que fins al 2020 la pressió fiscal serà d'un 38% sobre el PIB i la despesa, del 40%.

A aquests dos punt febles, ara se n'hi ha incorporat un de nou que les agències de ràting ja comencen a avaluar: la possible inestabilitat política. Els mercats, molt sensibles a qualsevol moviment, ja han deixat veure cap on podrien anar, si els partits polítics no són capaços d'arribar a uns acords d'estabilitat. Aquestes eleccions municipals han somogut l'Íbex 35 i el mercat del deute: la prima de risc ha arribat a 129 punts bàsics.

Entenc que a una part de la població tots aquests moviments no els afecti, més aviat poden pensar que com que són grans empreses, com va dir la futura alcaldessa Ada Colau, que pateixin una mica tampoc és dolent. L'error dels d'aquesta corda, i que haurien de corregir ràpidament, és que quan miren una gran empresa, no hi veuen els milers de treballadors que hi treballen, si no és que es declaren en vaga i ocupen per la força una seu.

Com que estem en un món globalitzat i no es poden posar portes, filar prim en les propostes i en les paraules és important. Des que Syriza està en el govern la fugida de capitals és l'equivalent al 15% del seu PIB. Honestament, penso que es podia haver estalviat aquesta sangonera amb més finezza política, perquè enfonsar més el país és augmentar el sacrificis de la gent, perquè allà els deutes també es paguen amb treball o amb estalvi.