Fins que les veles es tornin a inflar

Pels que vam gau­dir de Mar i cel el 1988 i ens vam per­dre la versió del 2004-2005, tor­nar al tea­tre Victòria a veure'n la ter­cera versió ha repre­sen­tat una grata sor­presa: al vai­xell (aplau­dit al final com una de les estre­lles de la funció) i a les velles cançons que ja són part de la nos­tra memòria sen­ti­men­tal (Per què he plo­rat?, Cançó d'Osman, Himne dels pira­tes...), s'hi afe­geix una esce­no­gra­fia digi­tal espec­ta­cu­lar, que reforça la bellesa, emoció i dra­ma­tisme de cada escena. Els pira­tes se'n van de nou: aquesta tarda es fa la dar­rera funció. Ens queda l'eco de les seves veus: de Saïd, Blanca, Joa­not, Idriss... I ens queda el con­sol de saber que tor­na­ran, però també la recança que Dagoll Dagom va obrir un camí cap al musi­cal català, popu­lar i de qua­li­tat que ningú ha sabut con­ti­nuar.