Mestresses

Rellegeixo una obra que, en el seu moment, va ser de referència: Dietari de prudències, de Maria Aurèlia Capmany. Pots estar-hi d'acord o no, però, amb el seu estil àgil, la Maria Aurèlia et fa palès el plaer de llegir.

Hi ensopego amb un fragment sobre les mestresses de casa que fa: “L'ofici de dona, és a dir, el de dona de sa casa, converteix l'ésser humà que el practica en una personalitat malfiada, sense imaginació, cínicament egoista, amant de l'ordre establert, indiferent a tota injustícia, repetidora de gestos atàvics, en la repetició dels quals troba el repòs i un estat de semivigilància que li permet viure al marge de tota evolució i de tota crisi de valors.” És un judici dur, contundent. I, tanmateix, ¿no és cert que tots coneixem dones com les que descriu la Capmany? Ara bé, ¿no coneixem també homes que són clavats a aquesta descripció aguda i un xic inclement? La dreta conservadora és malfiada (per això té una xenofòbia més o menys explícita) s'aferra als atavismes i sent repugnància per tota evolució. En coneixem uns quants, ja ho crec que sí.

En aquests moments hi ha dones que s'han posat al capdavant de la política i que han trobat seguidors en abundància. Per exemple, al País Valencià, que viu una venturosa capgirada, Mònica Oltra és imprescindible. I aquí dalt persones com Casals i Forcadell han menat el moviment cívic més important que hem vist en segles. I, tanmateix, la mestressa de casa, repetidora de gestos, aferrada a tradicions espúries, capficada en el seu món minúscul i ignorant de qualsevol afer públic, continua existint. I les seves parelles continuen repetint que la tasca d'aquestes dones (la casa i els fills) algú l'ha de fer. Però no ells, ni quan es jubilen.

L'home és un artefacte cultural i la dona, un artefacte cultural. Perquè som història, som cultura, no som natura. Acceptar això és imprescindible per fer avençar qualsevol forma de progressisme.