La pregunta

Com és possible que en els temps que corren i en ple segle XXI –en què la ciutadania reclama als seus polítics que parlin cada cop més clar sobre les qüestions que afecten el conjunt de la societat i castiguen les ambigüitats, el llenguatge feixuc i les mitges tintes– encara hi hagi actors que decideixin apostar per plantejaments recargolats que l'únic que busquen és allargar tempos, ajornar decisions, fugir d'estudi, evitar mullar-se i intentar quedar bé amb tothom nedant i guardant la roba fins al punt de tergiversar l'esperit inicial d'una consulta que l'únic que pretenia era definir de manera clara i concisa el posicionament que ha de tenir un partit com Unió Democràtica de Catalunya (fundat el 7 de novembre de 1931 a través d'un manifest publicat al diari El Matí amb prohoms de cognom tan destacats i descendents implicats al procés com Vila d'Abadal o Romeva i al qual el 1932 s'hi va sumar Manuel Carrasco i Formiguera, afusellat a Burgos l'abril del 1938 precisament per defensar la llibertat de Catalunya i que avui al·lucinaria i es lamentaria amb les sis condicions que s'ha autoimposat el seu partit per tal d'exercir-la) en un encreuament històric tan important com el plantejat el 27 de setembre i en què caldrà que tots els partits deixin clar què suposa votar-los, amb el benentès –per exemple– que votar CDC, ERC o CUP suposa votar sí a la independència i en canvi votar PSC, PP o Ciutadans suposa votar no a la separació entre Catalunya i Espanya, i que donades les circumstàncies resulta necessari exposar amb claredat quin és el contracte que tot partit concorrent contrau amb la ciutadania a la qual pretén representar un cop celebrats els comicis, i més tenint en compte que l'existència d'una majoria sobiranista comportaria que el Parlament prendria la decisió més important en la història de Catalunya dels últims 300 anys?