Pactar amb el PSC

De les negociacions per consolidar governs municipals resulta pintoresca la posició de les emergents formacions d'esquerra renovadora que marquen una línia vermella que situa CiU a la banda enemiga i el PSC-PSOE en el territori de l'entesa, com si fossin partits gaire diferents pel que fa a polítiques de transformació social i martingales judicials, condicions en què la puresa és imprescindible per ser tractats de tu per la indignació organitzada.

Entre els que fa anys que passem per les urnes, molts sempre havíem considerat que el PSC-PSOE era aquell partit d'ordre que havies de votar si et feien ràbia els convergents, i a l'inrevés. No és cap menyspreu, sinó una constatació: tant socialistes com convergents han donat proves sobrades de servei eficient a la ciutadania. Tanmateix, uns i altres eren les dues cares de la mateixa moneda amb què ens van reemborsar la versió catalana de la democràcia durant la Transició. Formacions ideològicament deutores del Vicens Vives dels ponts de diàleg, del Sepharad espriuà, del cristianisme social, de la burgesia liberal, amb uns tocs de pairalisme per una banda i de cosmopolitisme espanyol i obrerisme per l'altra. Formacions que compartien el catalanisme resignat i l'accent social possibilista, que cohabitaven en un bipartidisme simultani, per a vosaltres l'autonomisme, per a nosaltres el municipalisme, oi que no ens farem gaire mal. I així anar marxant fins a l'arribada del tripartit, que va començar a esquerdar la dinàmica que irrigava amb goteig pacient l'oasi català, el paradís possible.

El PSC-PSOE, a més, fins no fa gaire votava la reforma constitucional de Merkel o s'oposava a mitigar els desnonaments, per no parlar de les reformes laborals neoliberals adoptades. Només des del prejudici ideològic es pot absoldre liberals d'esquerra i estigmatitzar liberals de dreta, decidint que uns són amics i els altres, el diable amb corbata. Que la realitat espatlli la possibilitat d'un bon pacte. Nova política, màximes de sempre. Sempre a fi de bé.