La sardana de les monges
Quan anem definint el nou estat català, l'evidència diu que es vol aconfessional i fins avançaríem en l'esquema de la laïcitat francesa, en una proposta que segurament aconseguiria un ampli consens. Amb tot, també és veritat la procedència de la cultura cristiana europea, que marca formes i tradicions completament assumides en el nostre dia a dia cultural i social. I la pròpia història desgrana un munt d'eclesiàstics-polítics que formen part del patrimoni irrenunciable. Per bé o per mal, la quotidianitat és prou complexa per barrejar el diví i l'humà en difusos territoris de frontera.
Algú escrivia que aquest país sempre ha anat darrere els hàbits, a vegades amb ciris i a vegades amb pals. Fins en ocasions els ciris i els pals coincidien en la mateixa festa. Els avis ens explicaven històries de capellans rurals que, després de celebrar missa i fer un bon esmorzar, s'arromangaven la sotana, agafaven el trabuc i el matxo i es dedicaven a estomacar lliberals, dirigint una partida de carlinots. L'atractiu de la sotana era suficient i a Catalunya la carlinada ha deixat petja, si bé repartint els ous en els cistells de dreta i esquerra.
No furgarem gaire en el temps. Tot i deixar la vestidura talar al guarda-robes, l'aura dels capellans-obrers o dels teòlegs de l'alliberament ha exercit magnetisme i no cal anar gaire lluny per llistar eclesiàstics fent de parlamentaris, alcaldes o regidors, potser sense hàbit però mantenint el carisma. Tot s'acceptà, ja que es tractava del contrapès de molts anys de col·laboracionisme amb l'altra riba. Era la praxi de la fe o només l'equilibri de la balança? Interessant, però deixem la resposta en suspens.
Ara, de cop i volta, dos hàbits diferents i diferenciats irrompen en la
vida pública, precisament procedents de dues voluntats contemplatives.
Negre (benedictí) o blanc (dominic) es confonen en la disposició de dues
dones que mai no protagonitzaran la confrontació sinó que faran del món el seu claustre. Dues analítiques lectores de l'Evangeli, que les porta al servei de la comunitat, a l'apropament als
pobres i desvalguts, al compromís per la seva terra, de naixement o d'adopció, i a la clara aposta a favor d'un canvi social que avanci cap a una societat més justa.
del compromís intel·lectual de Teresa Forcades a l'activisme social de Lucía Caram, les dues germanes monges no volen callar, tot i que saben que l'episcopat no és gens receptor del seu comportament i que Roma és a prop, a un cop de pedra. Des de discursos diferents, però complementaris, són conscients de la fascinació dels seus plantejaments i, potser, de la seva figura; i fins m'atreviria a dir que intueixen l'afegit d'encís que els dóna l'hàbit. I saben el que volen i quin és el territori on els cal jugar la partida. Dues monges que no acceptaran un no per resposta i, segons diuen, fins estan disposades a arribar a la màxima autoritat eclesial.
“És a les nostres mans”, diu Forcades, mentre la Caram es mou entre fogons. I fou entre fogons que Teresa d'Àvila, de la qual commemorem cinc segles del naixement, anà trenant la personalitat que la feu referent. I, encara, totes elles amb l'inconvenient afegit de ser dones (“els cal submissió”, diria algú) en una societat feta i controlada pels homes. Potser la benedictina haurà de demanar excedència i a la dominica li reclamaran silenci claustral, però una i altra porten aire fresc a una Església i una societat molt necessitades de referents. En places i carrers s'escolta de rerefons la sardana de les monges.
