Polonesos

En la introducció de la seva Història de Polònia, signada el 2009, l'acadèmic britànic Adam Zamoyski escriu unes línies que potser sonaran d'alguna cosa al lector: “Dos anys després que Rússia, Prússia i Àustria es repartissin el país, el gener de 1797, van signar un acord amb un article secret que remarcava “la necessitat d'abolir tot allò que pugui recordar l'existència d'un regne polonès de cara a portar a terme l'aniquilació del seu cos polític”. Així, els prussians van fondre la corona polonesa i la van convertir en un manyoc de joies; els austríacs van transformar els palaus en barraques militars, i els russos es van emportar tot allò que els va cabre a les mans, especialment documents. Els tres països van reescriure la història per donar la idea que Polònia no havia estat mai un estat completament sobirà i els polonesos van ser tractats com una gent reaccionària i problemàtica que impedia la marxa del progrés i s'oposava al comunisme. La desintegració de la Unió Soviètica va marcar el final d'aquesta època basada en el darwinisme d'estat, que havia començat amb l'auge de Prússia a primers del segle XVIII. Els polonesos van fallar a construir un estat centralitzat eficient i van pagar-ne el preu. Aquesta falla, però, ha acolorit i deformat la mirada dels historiadors sobre el conjunt del passat i el caràcter del país. Hi ha molta diferència entre escriure sobre un negoci fallit i escriure sobre un negoci que ha deixat enrere una època molt dura. Ara ja no es tracta d'explicar la història d'un estat que va fracassar, sinó la història d'una societat que va crear una civilització política i cultural que va col·lapsar-se davant l'èxit d'un model rival (avui profundament desacreditat), però que, en canvi, resulta més propera als valors que actuament regeixen el món democràtic.” Resumeixo aquest fragment perquè em sembla que si hagués sigut per l'Ada Colau i els seus amics, o per Duran i companyia, Polònia seria encara una colònia russa caricaturesca, dividida i empobrida.