Vents arrauxats
Dèiem fa uns dies que no era prudent prendre's les municipals com una primera volta, unes primàries, un test o el que es vulgui, de les transcendentals eleccions al Parlament del 27 de setembre. I ho dèiem perquè en
els comicis es voten candidats que ens és fàcil conèixer, seguir, saber-ne bona part de la vida, les fílies i les seves fòbies, i això fa que mesurem bé a qui volem encomanar els problemes immediats i quotidians. Si a tot
això hi sumem estratègies de partit, ambicions personals o conveniències sectorials, ja tenim tot el cistell d'ingredients que acaben cuinant els pactes de govern que aquestes dies són als fogons. I la veritat és que, com si passegéssim pels carrers del poble en vigília de festa major, se senten tota mena d'olors: des de la dolçor de la crema catalana, fins a la salabror de la raballa saltada a l'oli d'oliva, passant per la samfaina i el sofregit agafat.
Només cal donar un cop d'ull a les informacions que recullen els mitjans de comunicació sobre els moviments i els acords entre partits per formar majories de govern als ajuntaments. El ball de sigles és impressionant i allí on unes sumen, al poble del costat es barallen, i en un altre allò que és inimaginable al Parlament es materialitza amb tota naturalitat al consistori. I es fa evident, d'aquesta manera, que el factor sobiranista no solament ha estat secundari en la tria que els electors han fet per ocupar les alcaldies, sinó que ni els mateixos partits –CiU i ERC– que proposaven assajar en aquestes eleccions una mesura de les forces partidàries de la independència, ho estan respectant a l'hora de formar majories de govern. És clar que n'hi ha que ho fan, però no és un criteri únic ni irrenunciable, segurament perquè és objectivament molt difícil justificar que aquesta hagués de ser una pauta indiscutible: les sintonies personals i polítiques són sempre molt subjectives i les circumstàncies de cada cas, un univers per si soles.
El cas és que no ajuda gens al procés llançar coets d'artifici quan l'eufòria electoralista es dispara i després no ser capaços de materialitzar amb els fets allò que les paraules han deixat flotant a l'aire. Ni tampoc l'arribada d'uns moviments democràtics alternatius a l'escena política que, en el millor dels casos, són partidaris d'una autodeterminació no sobiranista i que amenacen d'actuar ideològicament com a cavalls de Troia de la indiferència nacional. El 27 de setembre és molt a prop i ara mateix els vents bufen arrauxats.
