Ignorància que ofèn
Els catalans estem acostumats a sentir gent que no ens tracta bé: o ho fan amb mala fe o amb una ignorància que ofèn. Fa anys, a Madrid, em van arribar a demanar si parlava català a casa. Actualment, només cal buscar determinats canals de televisió o comprar determinats diaris per trobar gent que malparla de nosaltres o demostra una ignorància que ofèn, si ens neguem a creure que hi pugui haver tanta mala fe al món. Ja ens entenem.
Aquesta vegada m'ha ofès una persona a la qual no conec personalment, però de la qual tenia una bona opinió: Amando de Miguel, un sociòleg, que va viure una pila d'anys a Catalunya. Coincideixo amb ell en el fet que faig visites a l'hospital i que m'he hagut de vendre la biblioteca. Va dir en una entrevista que una Catalunya independent no seria més rica sense Espanya “perquè la puixança catalana respon a una encertada aposta estatal per concentrar la indústria a Catalunya i Euskadi. Això va atreure tanta gent d'altres regions”. (La Vanguardia, 26 de maig 2015)
No penso dedicar ni una ratlla d'aquest article a demostrar la falsedat de la seva afirmació. És com si em digués que el català és un dialecte. Com es tracta d'una persona que ens coneix i d'un alt nivell de cultura, tinc els meus dubtes sobre la seva suposada ignorància. En el cas de la xiulada a la Marcha Real en el camp del Barça, amb motiu de la final de la copa, la pregunta adequada és per què van xiular? I en el cas que plantejo: per què una persona educada i culta
pot dir una bestiesa així?
Tot sovint em demano si som els catalans els qui hem d'anar al psiquiatre o són els altres els qui ho han de fer. Fa pocs anys vaig publicar un llibre que es deia Espanya, un pes feixuc, en el qual no sortia la paraula independència, però explicava les males passades que ens han arribat a fer els nostres veïns en els darrers dos-cents anys. No era un llibre escrit en estat d'exaltació, com
el que em va deixar l'afirmació d'Amando de Miquel.
Aquest any he tingut molts disgustos. De fet, he tingut disgustos tota la vida. Les alegries les he trobat en la família i alguns amics, però quan t'adones que l'or s'ha convertit en llauna no sé ben bé què haig de pensar o fer.
I el que diu Amando de Miguel em deixa mal gust de boca. Què hem de fer els catalans per evitar aquesta ignorància que ofèn? I no em refereixo a sortides polítiques, sinó intel·lectuals.
No sóc un ignorant. Domino, més o menys, alguns pedaços de la nostra cultura, com és el cas de la història econòmica catalana. Però no cal ser un estudiós per saber que l'afirmació d'Amando de Miguel és falsa. Tots ignorem més coses que les que sabem, però n'hi ha algunes que requereixen només un vernís de coneixements.
Ja m'he fet un embolic. Sempre em passa igual quan començo a parlar o a escriure sobre aquestes coses.
El sociòleg Amando de Miguel ha d'anar al psiquiatre?
El periodista que el va entrevistar no es va adonar que l'havia dita grossa? Amb els anys veig fantasmes? És que tinc
la pell molt prima?
