Hereus de Caixa Girona

En arri­bar dalt de l'antiga torre de telègraf del cas­tell de Sant Miquel, un com­pany va treure d'un petit reci­pi­ent que por­tava un manat de pètals de rosa. Lla­vors, silen­ci­o­sa­ment, els va anar escam­pant, dei­xant-los caure pau­sa­da­ment des d'aque­lla altura cap a la terra cir­cum­dant. Encu­ri­o­sits, la resta dels cami­nants li vam pre­gun­tar per què ho feia: “És un record per a Pere Franch, com­pany de mun­ta­nya, que ja sabeu que ha mort recent­ment.” Ens va cor­pren­dre la gratuïta humi­li­tat de l'acte, que no espe­rava l'atenció de ningú. En tot cas, la del mateix home­nat­jat, allà on sigui.

De Pere Franch com a excur­si­o­nista, se n'ha escrit força, com cor­res­pon a un mun­ta­nyenc que va asso­lir els més alts cims de manera rei­te­rada. També de la seva qua­li­tat com a per­sona i com a indus­trial, se n'ha dei­xat constància. En canvi, no hem lle­git gaire res dels deu anys (1985-1995) que va ocu­par la pre­sidència de Caixa Girona, càrrec emblemàtic i de res­pon­sa­bi­li­tat. Va exer­cir la màxima repre­sen­ta­ti­vi­tat de la caixa giro­nina sense per­ce­bre cap emo­lu­ment i des de la cor­di­a­li­tat i la dis­creció. Apa­rei­xia en les oca­si­ons solem­nes i era sem­pre una tro­bada de pro­xi­mi­tat, afa­ble i comu­ni­ca­tiva alhora. Res a veure amb el que es va esde­ve­nir poste­ri­or­ment, quan un altre pre­si­dent es va arro­gar el pro­ta­go­nisme i unes retri­bu­ci­ons ben arre­gla­des, men­tre la vella enti­tat que durant tants anys havia estat emblemàtica i pru­dent ensems –sobre­tot, durant la llarga etapa de Joan Vergés com a direc­tor gene­ral– cor­ria el risc de des­a­parèixer, com fatal­ment es va esde­ve­nir, empesa per deci­si­ons arris­ca­des i pel Banc d'Espa­nya i la política espa­nyola. Fou absor­bida per La Caixa, hereva del seu extensíssim patri­moni immo­bi­li­ari i, par­ti­cu­lar­ment, arqueològic, men­tre les for­ces vives giro­ni­nes feien el desentès i reti­ra­ven els seus dipòsits, no fos cas que l'absorció no reeixís!

Ara, esperàvem ingènua­ment que La Caixa, com a suc­ces­sora de Caixa Girona, s'erigís també en hereva de la memòria històrica de tant de temps de presència i ser­vei de l'enti­tat giro­nina. S'han que­dat el patri­moni i, doncs, també podrien con­si­de­rar-se dipo­si­ta­ris de tot un actiu intan­gi­ble, de tants anys de ser­vei de l'antiga caixa giro­nina, amb milers de rela­ci­ons, de cli­en­tela i també de pati­ment de tants emple­ats que ho varen pas­sar mala­ment, sobre­tot en els dar­rers temps. Tota aquesta herència ha de que­dar en l'oblit col·lec­tiu?

I no hau­ria estat gens mala­ment que La Caixa sufragués unes esque­les en els mit­jans de comu­ni­cació, recor­dant la figura de l'expre­si­dent Pere Franch en el dolorós moment del seu comiat. Hau­ria estat un detall de què era merei­xe­dor. Hi ha oblits imper­do­na­bles per part dels hereus!