Bones notícies

Escric aquest article submergida en diverses eufòries: l'esclat al País Valencià i a les Illes d'una recuperació que des de Madrid creien impossible (“los levantinos son de los nuestros”), el triplet del Barça i la decadència imparable, arreu de l'Estat espanyol, del Partit Popular, que ha protagonitzat episodis vergonyosos i ha combatut contra la nostra llengua com no es veia des del franquisme.

També és una notícia esplèndida l'aparició d'un nou diccionari: El valencià de sempre d'Eugeni S. Reig, que és una ampliació del seu anterior diccionari Valencià en perill d'extinció. La feina que ha fet el lingüista alcoià és digna d'aquella nissaga que avui semblava perduda de lingüistes que es deixen el fetge, mot a mot, en obres que transcendiran el temps.

Que consti que crec en l'evolució de les llengües, que els neologismes i fins i tot els préstecs formen part de la necessària renovació de qualsevol llengua activa. Però és que en el nostre cas, els mots (“heu viscut per salvar-nos els mots”, que deia Espriu) havien estat prohibits, usurpats, ridiculitzats. Recordo que, essent molt joveneta, vaig començar la carrera, a València, procedent d'Alcoi, i vaig anar a parar a una residència d'estudiants. Crec que era l'única que parlava (amb la meva veuarra!) en valencià. Un dia una companya em va dir, Isabel, no facis això, no veus que sembles de poble? Autèntic.

Obro a l'atzar el nutritiu diccionari de Reig i ensopego amb la paraula bolantí, i jo que em dic, caram, fer volantines no s'escriu amb v? i vet aquí que, rere explicar què és, amb el rigor acostumat, Reig aporta tres raons per defensar la b enfront de la v. I a més, com sol fer, ho il·lustra amb fragments d'autors valencians.

Us el recomano també com a això: com a eina d'aprenentage. S'hi descobreixen les bases, les arrels, de la llengua comuna. És d'aquells llibres que has de tenir sempre a l'abast de la mà. De debò: mel de catem.