Abans i ara

“Temps era temps la nostra terra era un camí de mal passar...”

Així començava una cançó d'aquelles que, quan al franquisme ja se li començava a veure el final, es mirava de començar a ensenyar a les criatures perquè aprenguessin una història de Catalunya més adient al poble català que no pas aquelles monstruositats maniquees, providencialistes i dogmàtiques de pseudohistòria que s'havia fet a la seva mida el règim del generalíssim Franco. Era un bon començament que als meus fills els va servir, a més a més, per introduir-se a la llengua catalana i fins i tot agafar-ne una fonètica acceptable.

M'ha vingut al cap perquè, malgrat referir-se a l'alta edat mitjana, també podia simbòlicament aplicar-se als anys de mitjan segle XX. Jo vaig tenir l'infinit privilegi de viure en un Mèxic ple de futur i de llibertats. Recordo el nostre director d'aquell liceu –Preparatòria, se'n diu– en què, avançant-se al 1968 francès, l'únic que estava prohibit era prohibir... Malgrat això, de Catalunya no se'n sabia pràcticament res. Molta gent no tenia notícia ni tan sols que dels fills d'aquest país no se n'havia pas de dir “cataluños” ni que Barcelona fos el seu cap i casal. Els més entesos tenien clar que era una regió d'Espanya i molt pocs, gràcies exclusivament a catalans exiliats, albiraven que s'assemblava a Yucatán perquè tenia una forta personalitat pròpia i no els agradava gaire això que els titllessin d'espanyols de pandereta.

Recordo, per exemple, quan va venir a Guadalajara el Club de Futbol Barcelona, l'any 1964, que no hi va haver manera que els diaris no escriguessin Barsa o Barza. Durant un àpat que els va oferir als directius i jugadors l'esquifida colònia catalana, cridà l'atenció dels periodistes que la bandera que s'hi posà tingués quatre barres vermelles.

Encara l'any 1992, els qui vàrem veure les olimpíades per televisió, sentírem més d'una vegada explicar que aquelles senyeres, que es veieren arreu, amb més franges que el normal es devien al desig de remarcar el seu sentiment espanyol... Cal dir que ja aleshores hi va haver locutors que tenien la pel·lícula més clara i destacaren la presència d'aquelles senyeres com una mostra d'un nacionalisme ixent. He de dir, per això, que un parell d'aquells xicots no feia massa que havien treballat amb mi quan vaig tenir al meu càrrec la comunicació del ministeri d'afers exteriors.

Com han canviat les coses! Hores d'ara la gent s'aboca a les televisions per veure jugar i guanyar el Barça, en porta samarretes i altres insígnies, crida frases en català i fins i tot engega algun ¡visca Catalunya! S'ha comprovat que els blaugrana són més estimats que cap altre equip de la lliga espanyola, especialment aquells que van de blanc, als quals titllen sovint de gatxupins, que és una paraula força agressiva.

Suposo que la Fira del Llibre del 2004 hi va ajudar, i altres coses que s'han fet, però no s'ha de treure ni un pam de mèrit a qui el té gairebé tot: el poble català, que ha reeixit d'aquesta manera i ha esdevingut un referent important pel que fa a molts i diversos exemples.