Catàfores polítiques

Això era de preveure: que molts alumnes i pares que els tutelaran eternament s'exclamarien al cel després dels exàmens de selectiu. Vet ací exactament una catàfora. Anunciar abans una partícula –en aquest cas, un pronom– que el seu referent. Això en la primera frase dóna incògnita i suspens –és a dir, fa que el lector hi pari més atenció– abans d'explicitar de què es tracta exactament. Ha estat la pobra i recurrent catàfora la que ha protagonitzat el serial habitual que sempre acompanya aquestes proves. Una pregunta impertinent que pot fer que algun pare que ja veia el seu fill estudiant medicina s'hagi de resignar a resituar-lo en periodisme. Déu ens agafi confessats! Els qui s'exclamen al cel tenen una part de raó. Perquè els alumnes que arriben a la universitat no haurien d'haver estat suspesos per no saber què és una catàfora, sinó per no saber escriure. Per considerar l'accent una extravagància molesta i la dièresi un deliri prescindible. L'analfabetisme s'escampa. Òbviament, l'ortografia hauria de prevaldre per sobre de l'estilística. Però, una vegada superada la fase d'alfabetització estricta, farien bé pares i alumnes de no menystenir la catàfora. És el recurs que permet a molts dirigents polítics enganyar-los. Els dirigents que proclamen que ho volen tot i després s'estalvien el referent. I tot no era ni la independència ni la justícia social. Tot era el seu ego desbocat, que empitjora qualsevol calamitat que haguessin perpetrat els seus antecessors. Maleïdes catàfores!