Opinió

Els reptes d'UDC

UDC no s'ha de trencar, ha de fer una pausa, analitzar els resultats de les votacions i escoltar el seu entorn

UDC ha de con­ti­nuar sent un par­tit de patri­o­tes, així va ser fun­dat l'any 1931 en els difícils anys d'un obre­risme de classe que mai va resol­dre el fet de les naci­ons i pobles sense estat propi. No exclou ser favo­ra­ble a la inde­pendència els seus prin­ci­pis fun­da­ci­o­nals, un estat con­fe­de­ral, que per fer-ho pos­si­ble pri­mer s'ha de con­ver­tir en estat i ales­ho­res nego­ciar de tu a tu, des de la igual­tat, amb l'Estat espa­nyol.

UDC és el par­tit que va sor­tir més net i incòlume del fan­gar de la Guerra Civil. Mal­grat ser defen­sor de la Gene­ra­li­tat i de la República va veure com els seus mili­tants eren per­se­guits i assas­si­nats per pre­sump­tes revo­lu­ci­o­na­ris. Igual­ment al sec­tor fei­xista els per­se­gui­ren i assas­si­na­ren per cata­la­nis­tes i demòcra­tes. Aquesta és la raó per la qual en la post­guerra civil UDC era el punt de referència, no comu­nista ni anar­quista, de pre­ser­vació de la cata­la­ni­tat i la plena democràcia. Un capi­tal poc cone­gut per la població per l'hege­mo­nia d'un mar­xisme, de cartró pedra segons Josep Ter­mes, que volia aparèixer com l'únic ele­ment vàlid de l'anti­fran­quisme, tot esbor­rant anar­quis­tes, catòlics, demo­cra­ta­cris­ti­ans, fede­ra­lis­tes, repu­bli­cans o soci­a­lis­tes, etc. UDC no té taques de sang a la seva consciència.

UDC va fer pas­ses En la tran­sició democràtica –que hom valori la idea de transacció, no tran­sició, entre els fran­quis­tes i dòcils anti­fran­quis­tes espa­nyols–, per ade­quar-se a una via espa­nyola de res­pecte a Cata­lu­nya. Fou l'aposta amb Cen­tris­tes de Cata­lu­nya, CC-UDC, fran­quis­tes a Cata­lu­nya reci­clats en demòcra­tes. Un fracàs total basat en una fal­se­dat ori­ginària, mai a Espa­nya van pen­sar a retor­nar a Cata­lu­nya el que per un cop mili­tar i una guerra civil li havien arra­bas­sat.

UDC ha fet xarxa al país, ha estat el fre neces­sari per aco­blar vers el propi país una dreta democràtica espa­nyola i espa­nyo­lista hereva del fran­quisme. El PP no ha tri­om­fat en l'ànima cata­lana, més enllà de casos aïllats o jugant un popu­lisme d'extrema dreta, gràcies a UDC.

UDC és la garan­tia inter­na­ci­o­nal des del cen­tre­dreta al cen­tre­es­querra català, des del libe­ra­lisme més ampli, de l'accep­tació de Cata­lu­nya com a ens polític propi al món. I això no ho podem per­dre en uns temps tan cru­ci­als, menys a tres mesos de les elec­ci­ons del 27-S.

Duran i Lleida ha estat el gran artífex de la UDC actual, polític arris­cat i per­ma­nent­ment indòcil, l'apre­cio per­so­nal­ment, ara, però, crec que ara és en ell pre­ci­sa­ment on nia el veri­ta­ble pro­blema d'UDC. Un par­tit no pot ser l'ombra d'una per­sona, per excep­ci­o­nal que sigui, hom ha de saber adap­tar-se a cada moment polític, com va fer l'11 de setem­bre del 2013 o bé el 9-N. Ell ha de sumar vots i volun­tats, espe­ran­ces i il·lusi­ons. Ara per ara con­gria diferències dins UDC i recels; la con­clusió és clara, o falla en la seva anàlisi en no ado­nar-se que els votants i molta de la militància d'UDC, per aquest ordre, estan per la inde­pendència. Duran té por d'un futur que ell, pre­ci­sa­ment ell, ha aju­dat molt a cons­truir.

La qüestió és, per què l'apa­rell d'UDC s'enroca en una posició en què sap que no hi ha sor­tida per part espa­nyola? Com una i mil vega­des ha vist al Par­la­ment espa­nyol Espa­da­ler amb les tram­pes del Minis­teri de l'Inte­rior amb poli­cies men­tint i exclo­ent-lo a ell mateix en la seva gestió, o Joana Ortega, que ha donat suport públic i explícit, per­so­nal i polític, al Sí-Sí el 9-N. I així un munt d'inter­ro­gants més.

UDC no s'ha de tren­car, ha de fer una pausa, ana­lit­zar els resul­tats de les vota­ci­ons i escol­tar el seu entorn. No les pro­me­ses dels uni­o­nis­tes ver­go­nyants, sinó aus­cul­tar els vai­vens de l'Europa unida, la voràgine del món i veure que amb Espa­nya –la de sem­pre, la del PP, PSOE, C's, o l'esquerra alter­na­tiva sem­pre vas­salls de la incer­tesa here­ditària i dels poders econòmics per damunt de la raó i de la revo­lució democràtica cata­lana– no hi ha res a fer.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.
[X]

Aquest és el darrer article gratuït dels 5 d'aquest mes

Ja ets subscriptor?

Fes-te subscriptor per només 48€ per un any (4 €/mes)

Compra un passi per només 1€ al dia