L'estiu

Sabem que ha arri­bat l'estiu quan els homes del temps anun­cien que arri­barà pluja amb la mateixa il·lusió que si anun­ci­es­sin una final de Cham­pi­ons. Fins abans, sí és que ha fet calor, com ha estat el cas d'aquest any, ni ells ni la resta de la gent no hem dit que les tem­pe­ra­tu­res eren d'estiu. Jus­ta­ment, és perquè hem dit que eren “com si ja fóssim a l'estiu” que ho hem trac­tat com una notícia. El matís és impor­tant. És per això que en parlàvem. Aquesta set­mana, en canvi, digui què digui el calen­dari, l'estiu ja ha començat perquè han arri­bat les pri­me­res plu­ges. I això inde­pen­dent­ment que hagi plo­gut a molts llocs o a pocs. No és cap secret: el que ens agrada avui és la para­doxa, la sor­presa... A què aspi­ra­ria algú que digués obvi­e­tats com que aquest estiu fa calor? No hi hau­ria notícia. És per això que, estiu rere estiu, els homes del temps bus­quen atra­fe­gats el con­trari del que s'espera: una mica de pluja en algun lloc, una mica de fred en un altre... “Mirin quin estiu tenen...” Això és notícia. I qui diu homes del temps, també diu intel·lec­tu­als, quan par­len o escri­uen, ado­les­cents quan par­len amb ado­les­cents del sexe que els agrada, i tots aquells homes casats que es fan sem­pre que poden amb la veïna.

Ja sé que encara avui en el món hi ha coses que no can­vien. Fixes com les estre­lles. Són les poques que són de debò impor­tants. Into­ca­bles com, posem pel cas, les vacan­ces. Aspi­rem a tenir feina per poder fer vacan­ces. No al revés. És per això que, molt abans que arri­bin, sabem segur quan començaran i quan aca­ba­ran. Del temps que farà a l'estiu o a qual­se­vol altra estació de l'any ja només sabem que en par­la­rem quan no tin­gui res a veure amb el que pensàvem. Una manera d'entre­te­nir-nos. Per això accep­tem amb tanta doci­li­tat que ens canviïn les cer­te­ses que abans teníem. Arriba l'estiu. Quin temps farà? És tan poc de refiar el que diguem que pen­sem com tot el que ens arriba d'Espa­nya. Queda, en el fons, el record difús d'allò que diuen que pas­sava abans, quan l'estiu era l'estiu i l'hivern, l'hivern. Estric­tes, monolítics. Res que avui no s'hagi esvaït perquè ara el temps només exis­teix per sor­pren­dre'ns. Com aquells him­nes que ens unei­xen per poder-los xiu­lar, com aque­lles ban­de­res útils perquè aixe­quem la nos­tra, com aquells estats que són la gran raó per pren­dre consciència que n'hem de fer un altre. Tal com Fernández Díaz o com Duran i Lleida, inútil­ment el meu sogre prova de pre­ser­var l'ordre de quan feia de pagès, un ordre que tam­poc no exis­teix: les faves per Santa Teresa, les mon­ge­tes en lluna vella, les síndries i els melons abans del maig. Però res. Tot això avui ja no és res. Arriba l'estiu i, si en par­lem, és per dir que ens sorprèn, que fa un temps de tar­dor. Sí. Tot tras­to­cat. Deu ser també per això que aquest diu­menge, tot i que encara no manin, molts con­ti­nu­a­rem com­por­tant-nos com si ja haguéssim fet la DUI, men­tre els d'Unió voten per con­tes­tar una pre­gunta que no ha aca­bat d'enten­dre ningú. Però tot­hom ja en sap la res­posta.