La catàfora

No pinta gens bé la catalanització de l'allau d'immigrants que ens envaeix sense límits aparents. Circula aquesta amb 40 anys de retard, irrecuperables. Observant les catàfores poc decidides –acollonides, diria jo– que es prodigaven als principis del discurs i que no tan sols no prosperaven, sinó que ni arribaven a les conclusions, hom no pot doler-se del resultat: tristament s'ha de reconèixer que s'ha perdut la guerra! Els autèntics protagonistes de la casuística –la massa immigrant– no hi veuen avantatges perquè, s'ha de reconèixer, no n'hi ha. L'accés immediat a les zones d'ajuda –assignació, subsistència i allotjament– el pelen millor i més ràpid amb els seus dialectes tribals com a moneda de canvi. La consellera Irene Rigau és dels pocs que coneixen a fons les motivacions d'aquest sempre perillós vesper. M'hauria agradat poder traduir berenjenal, però els “diccionaristes” catalans fa temps que no s'emboliquen amb menudeses idiomàtiques. Els seus competidors vesteixen de patriotisme integrador i unitari i defensen a capa i espasa una pseudoprehistòria, que dels orígens sols conserva algunes restes paleolítiques, a Atapuerca, i el Valle de los Caídos en què hi confiten els ossos d'un dictador, del qual cada vegada que s'han fet obres de manteniment a la seva tomba, han pogut sentir-se clarament unes paraules d'entrenament de discurs i manteniment de les cordes vocals: “¡Españoles! Después de un millón de años de ausencia, mi voz no tiembla para deciros que he estado lejos, pero cerca, de vosotros. No ha sido fácil para nadie navegar en el tiempo. Yo, por mi parte, espero volver a pescar salmones colgados a mano en el anzuelo por mis heroicos amigos pescadores de las rías del Cantábrico. ¡Arriba España!” Una veu: “Caudillo: Ni aguas arriba ni aguas abajo. Estamos flotando en una burbuja de materia sin destino. Ni tan siquiera cataforados. Satelinizando es posible que encontremos donde caudillonizar. Descanse tranquilo, mi general. ¡Los restos de la División Azul velan por usted, Generalísimo! Si recalamos, me temo que habremos dado la vuelta al tiempo y una hermosa azafata le ofrecerá una manzana ¿o prefiere un plátano verde? ¡Usted verá, Caudillo! En verdad le digo que estamos desorientados. La segunda parte de la catáfora no ha aparecido.”

Com els toreros, tinc una querencia i he sortit de tema. De què anava? Ah, sí: la Rigau és tossuda i té raó. Els consellers tossuts aconsegueixen gairebé sempre “coses”, unes bones i d'altres no tant. Deu estar cansada, però ha de recordar que “els cansats són els que fan la feina”. Jo, d'en Mas, la voldria vicepresidenta. I en Pep Rull i en Francesc Homs. Sí, tres! Mas pensa i reposa i els altres executen. Convé anar-hi pensant. Ens hi trobarem d'aquí a dos dies, i aquesta vegada hi haurà espetarrecs!