La catàfora

No pinta gens bé la cata­la­nit­zació de l'allau d'immi­grants que ens enva­eix sense límits apa­rents. Cir­cula aquesta amb 40 anys de retard, irre­cu­pe­ra­bles. Obser­vant les catàfores poc deci­di­des –aco­llo­ni­des, diria jo– que es pro­di­ga­ven als prin­ci­pis del dis­curs i que no tan sols no pros­pe­ra­ven, sinó que ni arri­ba­ven a les con­clu­si­ons, hom no pot doler-se del resul­tat: tris­ta­ment s'ha de reconèixer que s'ha per­dut la guerra! Els autèntics pro­ta­go­nis­tes de la casuística –la massa immi­grant– no hi veuen avan­tat­ges perquè, s'ha de reconèixer, no n'hi ha. L'accés imme­diat a les zones d'ajuda –assig­nació, sub­sistència i allot­ja­ment– el pelen millor i més ràpid amb els seus dia­lec­tes tri­bals com a moneda de canvi. La con­se­llera Irene Rigau és dels pocs que conei­xen a fons les moti­va­ci­ons d'aquest sem­pre perillós ves­per. M'hau­ria agra­dat poder tra­duir beren­je­nal, però els “dic­ci­o­na­ris­tes” cata­lans fa temps que no s'embo­li­quen amb menu­de­ses idiomàtiques. Els seus com­pe­ti­dors ves­tei­xen de patri­o­tisme inte­gra­dor i uni­tari i defen­sen a capa i espasa una pseu­do­pre­història, que dels orígens sols con­serva algu­nes res­tes paleolítiques, a Ata­pu­erca, i el Valle de los Caídos en què hi con­fi­ten els ossos d'un dic­ta­dor, del qual cada vegada que s'han fet obres de man­te­ni­ment a la seva tomba, han pogut sen­tir-se clara­ment unes parau­les d'entre­na­ment de dis­curs i man­te­ni­ment de les cor­des vocals: “¡Españoles! Después de un millón de años de ausen­cia, mi voz no tiem­bla para deci­ros que he estado lejos, pero cerca, de voso­tros. No ha sido fácil para nadie nave­gar en el tiempo. Yo, por mi parte, espero vol­ver a pes­car sal­mo­nes col­ga­dos a mano en el anzu­elo por mis heroi­cos ami­gos pes­ca­do­res de las rías del Cantábrico. ¡Arriba España!” Una veu: “Cau­di­llo: Ni aguas arriba ni aguas abajo. Esta­mos flo­tando en una bur­buja de mate­ria sin des­tino. Ni tan siqui­era cata­fo­ra­dos. Sate­li­ni­zando es posi­ble que encon­tre­mos donde cau­di­llo­ni­zar. Des­canse tran­quilo, mi gene­ral. ¡Los res­tos de la División Azul velan por usted, Gene­ralísimo! Si reca­la­mos, me temo que habre­mos dado la vuelta al tiempo y una her­mosa aza­fata le ofre­cerá una man­zana ¿o pre­fi­ere un plátano verde? ¡Usted verá, Cau­di­llo! En ver­dad le digo que esta­mos deso­ri­en­ta­dos. La segunda parte de la catáfora no ha apa­re­cido.”

Com els tore­ros, tinc una que­ren­cia i he sor­tit de tema. De què anava? Ah, sí: la Rigau és tos­suda i té raó. Els con­se­llers tos­suts acon­se­guei­xen gai­rebé sem­pre “coses”, unes bones i d'altres no tant. Deu estar can­sada, però ha de recor­dar que “els can­sats són els que fan la feina”. Jo, d'en Mas, la vol­dria vice­pre­si­denta. I en Pep Rull i en Fran­cesc Homs. Sí, tres! Mas pensa i reposa i els altres exe­cu­ten. Convé anar-hi pen­sant. Ens hi tro­ba­rem d'aquí a dos dies, i aquesta vegada hi haurà espe­tar­recs!