L'argument de la pensió

Un dels aspectes concrets i recurrents en tractar el tema de la secessió catalana és el de com s'organitzaria els sistema de pensions en el futur estat català. La qüestió s'integra en la tendència dins l'independentisme de presentar la causa amb arguments pragmàtics associats al major benestar que suposadament es derivaria de l'assumpció del nou marc polític. Així, la independència significaria un benefici en la mesura que permetria una major retenció de recursos en el país susceptible de generar un increment de les prestacions socials. En el camp de les pensions l'argument passaria per recordar que en l'actualitat les cotitzacions catalanes generen un superàvit que és invertit en el sosteniment dels pensionistes de la resta de l'Estat de manera que, fora d'Espanya, aquestes quantitats podrien ser recuperades pels pensionistes catalans, que experimentarien un increment de la percepció. En la difusió de les idees del sobiranisme econòmic, “de butxaca”, com s'esdevé també en el debat sobre les infraestructures, batega la pretensió d'atraure sectors de la població poc sensibles a les apel·lacions patriòtiques. Però sovint, en aquesta línia de raonament, i a banda que efectivament es tingui un mínim èxit a l'hora de convèncer persones que s'identifiquen amb una altra comunitat nacional, es menystenen els plantejaments emocionals, culturals i lingüístics per bé que no “viuríem millor” pel fet de ser més rics sinó que “viuríem millor” perquè no seríem discriminats per raó de la nostra identitat.

Centrar la controvèrsia en “l'argument de la pensió” té, a més, dos problemes importants. El primer és que es pot patir d'un cert cofoisme i d'una certa ingenuïtat si s'assegura que la independència comportarà per se un benestar material; almenys representa poc més que un acte de fe creure que en els moments crítics de la separació el règim de pensions continuarà funcionant amb la mateixa normalitat que si no hi hagués una situació de conflicte polític. El segon és que les raons a favor de la independència basades fonamentalment en una millora econòmica sorgida del control dels recursos generats per la comunitat no es ven gaire bé en el context internacional i, en particular, en el rerefons d'una Unió Europea fracturada per tensions sobre els deures de solidaritat, les obligacions de retorn del deute i, en definitiva, les transferències de recursos entre pobles. A les poques simpaties que suscita la severa Alemanya o el Regne Unit que proposa referèndums per sortir de la Unió no convé gaire afegir el relat d'una Padània egoista que estintola les seves pretensions amb l'aspiració que els seus jubilats tinguin un ròssec més abundant a la llibreta d'estalvis. A aquestes consideracions s'hi pot afegir la pregunta de si de debò té sentit cridar a la mobilització ciutadana excepcional que exigeixen les independències per cobrar una pensió una mica més alta, ni que això permetés atraure les simpaties del català que senti vincles emocionals amb Espanya. Les independències es fan per dignitat, amb risc i amb coratge, no per seguretat econòmica. Sembla fins i tot ridícul imaginar, per exemple, que a Irlanda, a l'Índia o a Israel haguessin lluitat per un estat pensant prioritàriament que això incrementaria la renda per càpita dels seus habitants. Alguns hi van sacrificar la vida conscients que la llibertat política no trauria de la misèria molts dels seus conciutadans.

Al plantejament que aquí exposem s'objectarà que difícilment s'obtindran vots a favor de la sobirania si es perfila qualsevol mena de dubte sobre la continuïtat de prestacions públiques com les pensions, però potser en un escenari en el qual la intransigència de les institucions espanyoles ens aboca a una secessió unilateral precisament perquè impedeix tota expressió democràtica que qüestioni la unitat nacional espanyola hem de començar a pensar que la Catalunya lliure també se situa més enllà dels vots i que, per descomptat, val força més que unes quantes mensualitats.