Futbol i mitologia

Certament, la trajectòria final del Girona, en una temporada esplèndida, mereix els qualificatius més tristos. Fos pel que fos –per la brutícia del món del futbol, pels àrbitres, pel cansament, per la por i el tremolor de les cames, per la confiança cega en una victòria que semblava diàfana– el club de futbol de la ciutat de l'Onyar va morir –esportivament– a les portes del que hauria estat el triomf més esclatant dels seus 85 anys d'història. No pensar que pot arribar la desgràcia és el pitjor dels escenaris quan la desgràcia s'implanta poderosa. No pas la ignorància del que pot succeir, de fet, sinó una cosa pitjor: el menyspreu de la possibilitat de perdre. En aquestes circumstàncies, hi va haver unes quantes declaracions dels protagonistes que em semblen modèliques i, d'altres, molt poètiques. Per
exemple, Àlex Granell, un dels cervells de l'equip, va reconèixer que el Saragossa havia ofert una lliçó de com es juguen uns minuts finals decisius. Ell, que sempre ha apostat per un futbol elegant, es rendia a l'evidència d'un esport en el qual, a vegades, triomfa la murrieria. La maduresa a la gespa no assegura la bellesa però pot ser garantia de l'èxit. Pablo Machín, entrenador del Girona, va declarar: “No sé què li hem fet al futbol perquè transformi la nostra feina en dolor i en un final tan macabre.” Em tenen fascinat, aquestes paraules. Perquè fa servir un adjectiu inusual –aquest macabre que defineix la tristesa mortuòria del vestidor– i perquè personalitza l'esport com si es tractés d'una espècie de divinitat a la qual s'ofereixen sacrificis que són retornats, en aquest cas, en forma de càstig inclement. El futbol, entès no pas com una cosa, un concepte, sinó com un ésser viu, amb la virtut d'oferir felicitat o d'infligir desgràcies. Aquesta lectura mitològica només té una lectura positiva. Si és que el futbol és així, tard o d'hora accedirà a un esclat d'alegria del seu fill ara rebutjat.