Divideix i venceràs. O no
En el moment d'escriure aquestes ratlles desconec si Josep Antoni Duran i Lleida ha estat aplaudit en entrar al Congrés dels Diputats, o si ha estat elevat als altars del possibilisme pactista, però tinguin clar que és un fet més que possible. Sobretot un cop vistes, sentides i llegides les reaccions de bona part dels opinadors dels mitjans de comunicació situats dintre del marc unionista. Tant hi fa que pertanyin al segment de partidaris de l'status quo autonòmic com al de la reconquesta manu militari. Per a tots ells, Duran és l'heroi que manté íntegra la dignitat política, la moderació esperada del seni catalán i, sobretot, la convivència (diuen que la dels catalans però volen dir amb Espanya, és clar). En canvi, Artur Mas és assenyalat com un manasses que ho esmicola tot: la germanor entre els pobles, el pacte amb Unió, la unitat d'Espanya... Es tracta, és clar, d'aprofundir i eixamplar tant com es pugui la falla que s'ha obert al bell mig de la formació majoritària de l'espectre polític català i fomentar el dubte entre els seus electors.
Però l'estratègia que dóna nom a aquest article és també la de Convergència i la d'Unió. CDC ha traçat una línia política i institucional clara i definida per a la plena sobirania de Catalunya i la vol referendar en unes eleccions. Tan clara i definida que ja no deixa marges per nedar i guardar la roba. O rom, o raca: o decidim o demanem; o independència o autonomia. Per tant, si Unió no ha d'empènyer en aquesta direcció, l'estratègia conjunta que justificava la federació deixa de tenir justificació.
També Unió considera que la divisió l'afavoreix. Saben que, davant un plantejament de futur de plena sobirania, gairebé la meitat de l'electorat se situa entre el dubte i el rebuig i que la proporció que n'hi correspon a CiU no és gens menyspreable. I saben que reunir sota unes mateixes sigles els conceptes de catalanisme i pactisme té un fructífer recorregut a l'Estat espanyol i a l'Europa conservadora. Són vies que ofereixen a UDC l'oportunitat de consolidar el que Duran ha construït: una identitat política pròpia. Tan pròpia que el repte no és solament demostrar tot això sinó sobreviure en l'eventualitat que Duran deixés de tenir les regnes dels democratacristians.
