Nacional
Per a un poble que no ha accedit a l'estatalitat sobirana, no hi ha res de més nacional que l'obtenció de la independència. Com a objectiu nacional per excel·lència, la independència és de tota la societat, no tan sols d'una classe social determinada, d'una ideologia concreta o d'unes sigles en exclusiva. La independència catalana és transversal, de tots els qui lliurement vulguin reivindicar-la, tant se val l'origen, el lloc de residència, les preferències polítiques o els motius. Els uns plantegen una estratègia d'emancipació en termes clàssics d'alliberament nacional, comprensibles internacionalment. Uns altres entenen la independència com a oportunitat privilegiada de canvis generals, profunds, amb un model de societat nou. D'altres s'hi troben convençuts d'una qualitat de vida (material, democràtica, cultural) superior a l'actual i hi ha qui ha arribat a l'independentisme simplement per fatiga democràtica, en adonar-se, un cop i un altre, que Espanya és i serà, per als catalans, una porta sempre tancada.
Una nació es construeix des de totes les ideologies democràtiques, totes sense excepció, totes són necessàries i ningú no està legitimitat per excloure ningú, en nom de cap pretesa superioritat moral, d'aquest combat polític i pacífic, democràtic fins al moll de l'os. Precisament, la gran eclosió nacional d'aquests anys més recents ha arribat gràcies a la diversificació ideològica de l'independentisme. Fins despús-ahir al vespre, independentisme era sinònim d'esquerra alternativa (PSAN, MDT, CUP) o republicana (ERC). No ha estat fins ara que hem pogut veure que hi ha democristians independentistes, liberals, socialdemòcrates, socialistes, verds, ecosocialistes i comunistes que també en són. En tots els partits catalans de tradició democràtica hi ha independentistes i, en una proporció petita, també a l'interior de les sigles espanyolistes, com demostren les enquestes.
L'independentisme no és una ideologia. La independència, en canvi, és un objectiu nacional que ara veiem que comparteixen forces polítiques de tot l'arc ideològic, amb models diferents d'economia, societat, cultura, medi ambient, territori, democràcia, etc. L'únic que tenen en comú és aquest objectiu, per bé que difereixin en tots o part dels altres. Quan pensen el model de societat no el pensen igual, però disposen d'un terreny compartit on aspirar a bastir el seu projecte: l'estat que volen construir. Així com vindicar un corredor ferroviari que lligui i dinamitzi tot el país, de Perpinyà a Alacant, no és ni conservador ni progressista, sinó d'interès nacional, el mateix passa amb la independència. Si només és nacional allò que representa la majoria de la nació –ara, el Principat en el marc dels Països Catalans–, no té sentit parlar d'una independència d'esquerres o de dretes, perquè aquesta serà nacional o no serà. L'estat és el continent, el mateix per a tothom, mentre que el model de societat n'és el contingut i cadascú té el seu.
Una majoria nacional no pot excloure ningú perquè li cal tothom, sinó ja no fóra nacional. Tan antinacional, doncs, és defensar el procés constituent d'una república de tots sense voler-hi la primera força política que ara governa Catalunya com fer el mateix amb els que ara dirigeixen la capital nacional, desqualificant-se, fent-se retrets i excloent-se els uns als altres. Sense una part de la societat no hi ha majoria nacional. Ningú no fa nosa, ningú no sobra en l'objectiu nacional de l'estat independent. Però, fins que no el tinguem, no sembla gaire intel·ligent de rebutjar-nos entre nosaltres per allò en què discrepem i discreparem en el futur (el model de societat), en comptes de valorar en clau positiva allò que compartim (la voluntat d'estat). Així, mai no obtindrem cap majoria social. I necessitem tenir-la. Perquè, sense majoria nacional, mai no hi haurà independència nacional.
