27-S i nova política

O et creus que és un plebiscit, o no t'ho creus. L'aposta del president Mas és arriscada, però convida a ser coherent fins al final amb els plantejaments dels últims quatre anys: primer s'intenta negociar amb Madrid per enèsima vegada, després s'intenta aconseguir la competència per convocar referèndums, després se celebra el 9-N i finalment es planteja el 27-S com a única sortida legal per fer que el poble es pronunciï. Quan veus aquesta seqüència, és impossible titllar la proposta de radical. Sí que és cert, però, que és arriscada. És temps de prendre decisions arriscades, per bé que pensades a consciència, escollint els companys de viatge més adequats (i descartant-ne d'altres) i determinant les eines més útils. No sembla un moviment temerari ni
inconscient, però sí arriscat. No tothom ha pres els mateixos riscos en
política catalana, tampoc des d'altres formacions independentistes. Mas ha agafat la iniciativa i, pagant algunes factures (el divorci amb UDC, l'aposta d'ERC per marcar perfil, la presentació d'una querella amb risc d'inhabilitació...), l'ha aconseguida mantenir fins al dia D. Setembre. Un plebiscit en tota regla.

N'hi ha molts que no volen participar-hi, o que volen participar-hi a mitges. Em permetran que jo els posi al mateix sac: tan clara és la posició contrària del PP o de Ciutadans, posem per cas, com ho és ara mateix la de Podem o de Barcelona en Comú o fins i tot de Procés Constituent. Un plebiscit és un plebiscit, un sí o un no a la independència, sense que hi puguin cabre frases com “obertura d'un espai de diàleg per a un conflicte territorial que s'ha de resoldre”, de l'estil de les que pronuncia el líder de Podem a Catalunya, Albano-Dante Fachin, quan se li pregunta sobre el tema. Benvinguts siguin el diàleg i la legalitat i l'arribada d'una hipotètica Tercera República Espanyola si això acaba succeint (cosa que dubto), però el 27-S no decidim això. El 27-S cada formació s'ha de mullar sobre si vol la independència o no, i els que desvien el tema en el fons neguen (com el PP, com C's, com el PSOE) el caràcter plebiscitari d'aquests comicis. En el fons, el que estan dient és “no volem votar sobre això” o “no així”, “no ara”, “no se puede”. Afirmen que estan a favor del dret a decidir, i benvingut sigui perquè aquí no estem jutjant pureses ideològiques, però em sap greu: el 27-S és el que és, un plebiscit sobre la independència de Catalunya. En segon terme es pot parlar de tot, d'esquerres i de dretes i d'Eurovegas i d'Aliances per la Igualtat i la Justícia, sí, però Mas ha convidat tothom, esquerra i dreta, a posar per un moment al davant la qüestió nacional. Per una vegada, significar clarament el vot sobre el sí o el no a ser un estat independent. I dir que “vull parlar d'una altra cosa” equival a un no tan clar i tan cristal·lí com el que pugui pronunciar Mariano Rajoy en una pantalla de plasma.

O ens ho creiem o no ens ho creiem. Que Arcadi Oliveres o Teresa Forcades o Ada Colau o Albert Rivera o Alícia Sánchez-Camacho o Josep Antoni Duran i Lleida no vulguin entrar ara a votar sobre la independència em sembla legítim: cadascú amb les seves raons. Però caldrà que expliquin quina alternativa real plantegen perquè Catalunya pugui decidir algun dia sobre això. I quan, i com. I caldrà que els partits que sí que han apostat per aquest procés no el desvirtuïn prioritzant altres debats, si realment hi creuen. El 27-S, trencament històric o autonomisme de sempre. Nova o vella política.