El país de la llista

Si vostè només és independentista en funció de com serà la independència, vostè no és independentista, va dir l'home tallant l'aire amb aquella frase que era com una espasa. Ho deia emportat pels corrents profunds que en els debats sempre breguen per sortir a la superfície, i el seu interlocutor, que intentava harmonitzar les energies sobiranistes amb la ruptura democràtica i la transformació social, va replicar amb una certa malenconia: si hem de ser estrictes, aquell que és independentista sense que li importi com serà la independència, no és res. Aquest serà un dels grans temes fins a les eleccions del 27-S.

L'independentista neutre que, com ja deuen sospitar, és partidari de Mas i la seva llista de president o de país, pensa que qualsevol opció que no sigui deixar-se arrossegar per les aigües del seu full de ruta i no subscriure amb entusiasme l'ideal de tot un poble agermanat marxant cap a la llibertat sota el lideratge de l'actual president de la Generalitat, és una traïció. Ho puc entendre si es considera l'Artur Mas no com un líder circumstancial, sinó com el líder natural d'aquest país. Si no se'l veu com un home hàbil que ha fet tots els papers de l'auca i que no ha abraçat el sobiranisme com la darrera taula de salvació del projecte polític d'un partit ple de tumors malignes, sinó en la seva condició d'honorable hereu d'una ambició que es remunta a tres-cents anys i més enllà. Ja m'adono que és més una qüestió emocional que racional, però aquest partit que necessita marcar el ritme del país fins i tot quan és a l'oposició, a més de l'atapeïda xarxa de militants i simpatitzants que els ha donat tantes alegries històriques, també s'ha guanyat moltes animadversions i si cal fer una llista única no el pot encapçalar el seu darrer líder i la seva darrera esperança blanca.

Ja sé que respecte d'això, a l'estiu i la tardor, ens esperen xàfecs intensíssims, però és un temps que ocultarà que per abastar la independència és imprescindible seduir tots els que cobegen alguna cosa més que la construcció d'un nou estat inspirat per l' independentisme essencialista, sota la tutela de qui, a més d'haver estat exconseller d'obres públiques, d'economia i de presidència, és un exponent claríssim d'un sistema de poder que en alguns moments ha estat pràcticament integral, i a qui podem responsabilitzar, conjuntament amb el pare de la seva formació política i amb els socialistes i una miqueta amb la resta d'elements auxiliars del tripartit, de les calamitats del model econòmic i social i de la corrupció que senyoreja esponerosament per aquestes terres.

Vaig participar, amb abnegació, en un d'aquells feixucs porta a porta que l'ANC ens va animar a fer per incrementar la participació el 9-N. Ho vaig fer al barri més deprimit de la població on resideixo, com el profeta d'una futura república catalana socialment justa i avançada. No em sento capaç de trucar a les mateixes portes per dir que finalment ens ha de guiar el que encapçalava el govern que va aplicar una reforma humiliant i mesquina del Pirmi, encara que sigui el descendent directe d'en Berenguer de Cruïlles.