Qui està a favor del copagament
Em sorprèn que a hores d'ara es busqui si algú està d'acord a copagar pels serveis públics
El Centro de Estudios Andaluces, de la conselleria de Presidència de la Junta d'Andalusia s'ha gastat els quartos en un llibre d'encàrrec que duu per títol ¿Es el copago la solución?, i el subtítol Opiniones y actitudes de los andaluces sobre el copago de los servicios sanitarios. Em sorprèn que a hores d'ara es busqui si algú està d'acord a copagar pels serveis públics. Quina sorpresa l'ample suport observat entre els andalusos al fet de no pagar!... Jo també estic a favor del gratis total. I que els serveis públics es financin, és clar, amb impostos, però que paguin altres. Ves si no.
Politòlegs del mateix gremi tots els contribuïdors, s'esforcen a dir que es tracta d'un estudi científic i objectiu. Ja fa temps que, quan llegeixo això, vaig directament a la bibliografia per veure la solvència de les fonts i la pluralitat de l'anàlisi. No sorprèn en aquest treball veure moltes cites de diaris (!) de part i unes referències de textos que no superen la hispanitat. Certament, quantes més vegades es diu que el treball és científic, més s'aixequen les sospites que no ho sigui, vista la necessitat de reafirmar-ho.
Efectivament, s'addueix primer l'opinió d'uns suposats experts, que no es detallen en número ni en vàlua, i a partir d'aquí s'hi afegeix la veu del “poble consultat”. Unes trucades telefòniques prou similars a allò de “està vostè a favor de copagar per la sanitat?” En fi, ja poden preveure el resultat. No tinc paraules per a un centre de estudis que es diu científic avançat i que gasti recursos d'aquesta manera per reafirmar el que és el prejudici polític previsible del finançador, contrari al copagament.
D'entrada, els autors no encerten ni en la definició de copagament, que identifiquen amb la participació directa del pacient en el cost, quan una versió almenys del copagament és la que assoleix de no recaptar res en la mesura que frena la utilització. Per tant, actua només per una menor despesa, de la qual els professionals en diuen de recursos malbaratats i abusos. Xoca també que s'associï el fet de copagar amb la reducció de “drets ciutadans consolidats” quan en realitat permet plantejar la pregunta en sentit contrari. Per exemple, demanant “si vostè prefereix una llista tancada de prestacions, i allò que és efectiu, però de cost no assumible per l'Estat, que quedi al pagament cent per cent de la seva butxaca”, o que “mentre sigui efectiva la prestació, allà on no arribi l'Estat en el cent per cent de finançament hi coadjuvi el sector públic amb una taxa”. Així ho referim al finançament universitari ( taxes de matriculació) o amb una deducció fiscal ( no deixa de ser una forma de copagament).
En el treball copagament s'identifica, a més, erròniament amb finançament de servei de sector privat, quan en realitat el que fa un copagament és millorar el finançament públic allà on no arriben els impostos, de manera que, per exemple, gràcies a les taxes copagades per alumnes les nostres universitats tenen més recursos que el que permet la pressió fiscal, l'elusió i el frau fiscal espanyol, i fa per una prestació socialment més equitativa a la vista de, beques al marge, qui es beneficia de l'accés universitari.
Plantejar, com es fa al llibre, si es creu que el copagament és la solució, ja és prou esbiaixat perquè n'esperem una negativa en les respostes. També ho és segmentar les alternatives amb solucions tals com “millor combatre el frau”, “millorar la gestió” i “perseguir l'abús” o amb l'eufemisme de “detreure el finançament d'altres partides” (sense especificar). Tot abans d'acceptar “quien utiliza que pague”. A l'enquesta es fan preguntes de l'estil de si creu l'enquestat que l'Estat li retorna més o menys del que paga amb impostos i cotitzacions. Dues terceres parts, és clar, diuen que no. I afegeixen que abans de copagament preferirien deixar de finançar “ciertas prestaciones sanitarias utilizadas por pocas personas para ahorrar en sanidad', tot i que els autors reconeixen que ‘más de la mitad no sabrían decir de qué servicios prescindir”.
Vet aquí algunes incoherències que acompanyen la publicació sense que els autors hi prestin atenció, ja que circulen fora dels seus prejudicis: que els seus enquestats majoritàriament identifiquin l'abús i el frau en medicaments la raó per la qual caldria implantar un copagament i que un 87% cregui que hi ha ciutadans que abusen del sistema sanitari acudint al metge o a urgències sense necessitat. I aquestes opinions entre una població que pensa en elevat percentatge que la sanitat la finança la Seguretat Social amb les cotitzacions, i que la gestió la fa l'Estat i no la comunitat autònoma.
Com diu la contraportada del llibre, la Fundación Centro de Estudios Andaluces és una entitat de caràcter científic i cultural sense ànim de lucre. I que “entre sus objetivos fundacionales se encuentra el fomento de la investigación científica, la generación de conocimientos y la difusión de sus resultados en beneficio de la sociedad.” En fi. Cal, doncs, millorar.
