Revoltats

Una revolució enfonsa un ordre antic i en posa un de nou. La Revolució francesa o la russa, o la revolució sexual dels anys seixanta són revolucions. Ara estem, de moment, revoltats. Atesa la triomfant pax capitalista imposada des del 1989, i les triomfants tesis neoliberals anglosaxones que sobrepassen el dic socialdemòcrata, els oprimits pel sistema han aprofitat l'escomesa brutal de la crisi financera del 2008 per iniciar una guerra de guerrilles que no té un objectiu clar, ni proposa un sistema nou, sinó que és un lament per la nova opressió i un demanar que es torni a un ordre més just. En aquest sentit, caldrà que els que encapçalen les plataformes ciutadanes de protesta, a mesura que el votant popular els vagi pujant amunt, caldrà, dic, que pensin be què volen fer, no fos cas que l'esperança es convertís en un populisme trist. Perquè el sistema triomfant no s'està de foteses. Si cal enfonsar un país com Grècia, es fa, i si cal mantenir guerres estúpides aquí i allà, movent tota mena de desplaçats, i formant una onada immigratòria sense precedents, no passa res. La conjura cega i inconscient (no està pensat, no ho mou ningú, és només l'ambició del diner) dels capitals, amb una base tecnològica i de projecció irreal de riquesa (desastre mediambiental), és un moloch que ningú sap frenar. Algú va dir que al comunisme s'hi arribaria pel capitalisme, i és cert que la seva trajectòria actual pot fer pensar en la revolta revolucionària dels desheretats, però més aviat serà per la via dels oligopolis, que col·lapsaran en una sola empresa mundial, que governarà. Google o Microsoft ja apunten a això.

Però de moment tot són pessigolles. Els pobres revoltats només volen ser rics, no pas ètics. Que ningú s'equivoqui. La societat de la comoditat ho pot fer tot; ningú es resisteix al tenir. I heus aquí que aquest és un dels motius de la, de moment, revolta catalana. Sense la crisi econòmica, qui sap on seria ara l'independentisme? I què vol aquest independentisme nou? La vaga idea que en un país petit seríem eficaços econòmicament, com Àustria o Dinamarca, va dir Artur Mas. Així no es fan les revolucions de veritat. Les revolucions no es fan amb idees petites. No es fan perquè em baixin el preu de la targeta del metro o em paguin el menjador escolar, o ens quedem uns mils de milions més amb la hisenda pròpia. Si les Ades Colaus i els Arturs Mas et alia volen canviar les coses, hauran de parlar amb molta més visió històrica, i de cara a les properes eleccions, totes, caldrà pujar el to dels arguments, i dir que l'actual sistema econòmic és una enorme bogeria humana, i que la independència de Catalunya és un “fet” històric necessari per a una cultura també històrica, hi guanyem o hi perdem calés, en els dos casos, el social i l'independentista. Perquè són el mateix. Perquè l'actual situació, almenys a l'Estat espanyol, té un mateix origen: el neoliberalisme del PSOE i el PP, i el nacionalisme espanyolista del PSOE i el PP. Així doncs, si aquí volem començar a fer una petita revolució, i no només una revolta, cal que els polítics serveixin el ciutadà conceptes forts, en els quals dir justícia o dir llibertat sigui dir el que en propietat volen dir: que si hi ha guanys amb engany, no hi ha justícia; que si hi ha pertinença sense igualtat, no hi ha llibertat. I cal dir al votant, al ciutadà, que sense el timó d'una ètica interior profunda tot el que vindrà ens pot portar a un desori molt important; però si les determinacions socials i catalanes són ambdues clares, creatives i obertes, empeses per voluntats madures, és possible que, gairebé impensadament, fem una revolució petita, en la mesura que aquest país és petit, però gran en la mesura que tornem a lloc el sentit dels mots, i hi vivim altre cop d'acord. Ara és l'hora en què els qui es posin al davant d'alguna cosa, sigui partit, assemblea, plataforma, llista, institució o govern, no poden anar fluixos en idees, perquè a l'altra banda, sigui quina sigui, hi ha preparat el de sempre: la violència d'un ordre injust dels més forts. Que pensi el senyor Mas que a Dinamarca i a Àustria els partits xenòfobs pugen i pugen. I que pensi la senyora Ada Colau que els seus votants, un cop tinguin el pis, voldran cotxe. Revoltes, només.