Nit de Sant Joan

Ahir, a Madrid, era dia feiner (en el sentit madrileny del terme). I, en canvi, de festa gran als pobles de la Mediterrània. En Jaume Sisa va ser present, tot el dia –i més encara, les hores nocturnes, de coca, coets, fogueres, cava i revetlla– perquè la melodia, a casa, era la de La nit de Sant Joan. És, potser, el dia de l'any en què més enyoro els orígens barcelonins, al meu barri de Vallcarca i, més tard, al cornellanenc barri del Pedró. Malgrat els dotze anys i escaig de vida a la “Villa del oso y el madroño”, em costa comprovar que –amb les presses de després d'una contesa electoral tensa i abans que uns quants toquin el dos per fer vacances– les agendes van atapeïdes, aquests dies. Tenim assemblea de Cedro al ‘Matadero'. (L'Escorxador no és una metàfora de mal gust contra els gestors dels drets derivats, i escapçats, de la reprografia). L'amic Alfons López presenta Malvados e imbéciles, recull dels seus acudits al ja diari digital Público, al cor de Lavapiés. I a tocar de l'ajuntament de la capital, al centre cultural Blanquerna, té lloc una nova presentació de la plataforma No a Este Plan, que ve a ser com el manifest, ben raonat, contra el mapa de los horrores urbanísticos de la ciudad de Madrid. Tot un panorama que fa feredat i que contrasta amb les eufòries de nou-rics ensuperbits dels gestors de la cosa pública madrilenya. Com a contrapunt, i, si voleu, com a complement –més que no pas contrast– de la balança, llegirem, en veu alta, unes quantes pàgines de la revista Carrer, portaveu de la Federació d'Associacions de Veïns de Barcelona. Es dóna la paradoxa que totes dues ciutats estrenen alcaldessa. Vaig assistir, a Madrid, a un acte electoral, a tocar del Reina Sofía, on totes dues parlaven del dret de la ciutadania a unes unces de felicitat merescuda... malgrat les malifetes de les persones, i dels interessos, que havien apallissat les dues ciutats de l'estesa Pell de Brau. Al llarg de l'acte, jo no podia deixar de recordar les fogueres del meu barri barceloní: la colla de germans i de veïns, aleshores joves, ho arrencàvem tot per aconseguir fer més sòlida la foguera. La veu del mossèn repetia allò de ‘'foc he vingut a portar a la terra” i ens crèiem, per unes hores –les d'abans del càstig posterior de tots els anys–, amb dret a convertir en llenya tot el que crèiem ja inservible per a la vida domèstica. ¿No deien que el foc purifica? Quanta, quanta, quanta ingenuïtat!