Giotto

Giotto di Bondone (1267-1337) va canviar la idea de la pintura. Tot d'una, l'estil antic bizantí semblava rígid i passat de moda. Va trencar les limitacions i el concepte medieval de l'art, amb figures planes i simbòliques, donant-li un realisme i un humanisme que va acabar donant lloc al Renaixement. Perquè els canvis no tenen mai una data concreta. Són transicions. Processos. De fet, Giotto era de la República de Florència i va ser a una altra ciutat de la Toscana, Siena, gran rival, on el mestre més gran de la generació de Giotto, Duccio, havia intentat donar nova vida a les antigues formes bizantines en lloc de descartar-les del tot. Va intentar una tercera via, vaja. Però va ser Giotto qui va començar una època de l'art totalment nova que encara ara és motiu d'orgull a Itàlia.

Tot això no vol dir que Giotto no estigués en deute amb qui l'havia precedit. Però va trencar amb mil anys de tradició donant profunditat a una superfície plana. Segurament, abans d'ell, tots els pintors seguien un mateix estil simplement perquè sempre s'havia fet d'aquella manera. Però Giotto es va preguntar per què. I es va preguntar per què no es podia fer d'una altra manera. I ho va fer. I ara no ho considerem una cosa extravagant, ni una idea de bomber. Doncs els mateix passa ara en la política. És evident que els temps s'acceleren, que els canvis socials, econòmics i de tota mena van més ràpids que la política tradicional. I que cal canviar coses. I per això hi ha molts Giotto que cerquen la fórmula adient. Barcelona en Comú i les plataformes que han canalitzat els indignats que ara Joan Herrera vol portar a les catalanes, n'és una. La proposta d'Artur Mas de fer una llista unitària de la societat civil sobiranista “amb” el president n'és una altra. L'Aliança per la República Catalana d'Oriol Junqueras, també. Perquè ha acabat el temps de les figures planes. I no passa res.