Un sofà a la riba
Ells i nosaltres
La nova proposta d'Artur Mas és certament un problema –logístic i m'atreviria a dir que moral– per a les entitats ciutadanes a les quals s'ha traslladat la responsabilitat d'estructurar una llista unitària. Primer de tot, perquè la crida és obra d'una persona amb la qual s'identifica, inevitablement, el procés i que té uns interessos ideològics legítims i determinats. I, en segon lloc, perquè tant l'ANC com l'AMI o com Òmnium tenen raó de ser justament per la seva diversitat i per haver-se convertit en punt de trobada col·lectiu. Imaginem-nos només una hipotètica situació. L'11 de setembre, l'Assemblea vol ocupar la Meridiana de Barcelona, igual que s'ha fet en les diades recents. ¿Ens hi apuntarem, no? Bé que ho hem fet amb la V, amb la cadena humana, amb les altres ocupacions pacífiques del carrer. Però resulta que aquell dia comença la campanya electoral. Si l'Assemblea ha fet una llista que és percebuda com la que volia el president (seva o “amb” ell a dins), si ERC fa una altra llista i si la CUP també la fa, aleshores aquell dia ¿a favor de qui ens manifestarem? El fet d'anar a la Meridiana ¿voldrà dir que donem suport a la proposta política (i, ens agradi o no, partidista) de l'ANC, en detriment de la congregació diversa i dispersa (i unitària) d'altres diades?
No ho veig gens clar. Com tampoc veig clar que Mas estableixi comparacions i traci línies vermelles entre el moviment sobiranista i “els del sí se puede”. Ells i nosaltres. Com a estratègia a mitjà termini, renunciar als vots i a la confluència d'interessos entre els que primer volen gestos socials i els que, abans de res, clamen per l'instrument que els farà possibles, és una jugada poc intel·ligent. A no ser que interessi definir blocs prematurament. La independència no serà possible sense aquesta dreta que ha descobert les limitacions estrictes d'Espanya, però tampoc no ho serà sense una gran quantitat de gent que encara contempla la secessió com un caprici.