No

Jean-Luc Godard ho va dir quan Grècia va començar a pagar el maleït res­cat: “Grècia no ens deu res, sinó que li devem la filo­so­fia, la tragèdia i la democràcia.” La troica, evi­dent­ment, no ho ha tin­gut pre­sent. Pas­sats cinc anys, Grècia con­ti­nua sense sor­tir de la crisi (així, doncs, la majo­ria dels seus ciu­ta­dans seguei­xen pagant-ne les con­seqüències) després que l'estat hagi reduït les des­pe­ses, s'hagin reta­llat els sous dels fun­ci­o­na­ris i les pen­si­ons, s'hagin apu­jat els impos­tos i, en fi, s'hagin apli­cat totes les mesu­res exi­gi­des. Tinc a la taula on ara escric les novel·les policíaques amb les quals l'escrip­tor Petros Màrka­ris ha abor­dat la crisi grega, resu­mida en els seus títols: Amb l'aigua fins al coll; Liqui­dació final, Fins aquí hem arri­bat. Però es veu que no s'ha arri­bat al final, que encara es vol esca­nyar més els grecs impo­sant les matei­xes mesu­res que els han con­dem­nat a la misèria duent-los a un car­reró sense sor­tida. Es con­ti­nua dient als grecs: “Pagueu el que deveu.” I sobre­tot pagueu-ho com nosal­tres volem, de manera que no pugueu aixe­car mai més
el cap.

Els grecs van votar en unes elec­ci­ons encara recents un par­tit que els va pro­me­tre que nego­ci­a­ria unes altres con­di­ci­ons per pagar el deute. Però els poders polítics (i els econòmics als quals ser­vei­xen) no han vol­gut renun­ciar a unes con­di­ci­ons opres­si­ves, que, insis­teixo, són les matei­xes que no han permès sor­tir de la crisi, sinó que l'han empit­jo­rat i, en tot cas, han fet que els grecs mal­vis­quin. N'hi ha que en tre­uen pro­fit, ali­ens a la misèria i al dolor que pro­vo­quen, i ho volen con­ti­nuar fent. Volen, a més, posar fi al govern de Syriza, que no pot accep­tar l'oferta (quina oferta!) de la troica perquè des­trui­ria la raó política de la seva existència. Seran capaços, però, els grecs, de dir no diu­menge vinent? Seran capaços de no sot­me­tre's al xan­tatge del poder?