President Pujol

Pre­si­dent Pujol, aviat farà un any, el 25 de juliol, de la seva con­fessió. Un any en què vostè ha decla­rat davant del Par­la­ment, dues vega­des, i davant de la justícia. Tres decla­ra­ci­ons fàcil­ment con­sul­ta­bles en tota la seva extensió. Però vostè, Pre­si­dent, no s'ha adreçat encara direc­ta­ment a l'opinió pública. No s'ha adreçat a aquells que el van votar durant 23 anys. I als qui no ho van fer, però a qui vostè va gover­nar des de la Gene­ra­li­tat. Durant un any s'ha fet un judici sumaríssim al pujo­lisme, i hi ha hagut temps més que sufi­ci­ent perquè cadascú es faci una opinió sobre la cèlebre “deixa”. Els que se'l cre­guin, se'l segui­ran cre­ient. Els que no se'l cre­guin, no se'l creu­ran. Els que l'enten­guin, el segui­ran ente­nent. Per tant, no dic que torni a par­lar de la deixa. Ja ho va fer. Dic que estic segur que molts cata­lans volen saber com se sent, què pensa, què fa, com està, un any després. I també estic segur que vostè sent la neces­si­tat de fer-ho. Pre­si­dent, després d'un any de silenci, els cata­lans merei­xen que s'hi adreci i estic segur que molts ho volen. D'altres, evi­dent­ment, con­ti­nu­a­ran con­si­de­rant que vostè mereix l'oblit i la mar­gi­nació més abso­luta. Ja sap que els gri­sos cos­ten molt. Però, com que al marge de l'herència (o no), vostè té una altra deixa, la política i ins­ti­tu­ci­o­nal, que ara ningú té en compte ni valora –ni tan sols el seu par­tit–, però que en té molt, de valor, també vostè mereix tenir veu. O, millor, l'ha de tenir en aquest moment deci­siu per al país. Em consta que dia a dia refle­xi­ona sobre l'honor i el des­ho­nor. Sé que vostè porta la política tan a dins que, tot i haver estat apar­tat, res­pecta la dis­ci­plina de par­tit i creu que és millor que facin veure que no el conei­xen. Però algú amb 85 anys d'experiència, per molt greu que hagi estat el seu pecat, també ha de ser escol­tat en un moment com aquest.