El tema del dia

La calor és el tema d'actualitat. La gent quan es troba en un ascensor, en una escala o a la consulta del metge no comenta res sobre Grècia, la guerra de l'Iraq o el trencament de CDC amb UDC. Les persones civilitzades sempre busquen un motiu sense raons, qualsevol cosa que permeti més aviat l'acord que no pas les diferències. La temperatura sempre ha estat un gran recurs de la convivència. Es fa difícil trobar un desacord amb algú, quan aquests dies et diu: “Quina calda” o “amb aquesta calor sembla que em llevi cansat”, o aquell que ho sap tot i ens anima dient: “I crec que encara durarà set o vuit dies.” Els millors, però, sempre han estat els burletes. Jo havia conegut un home de Campdevànol que una vegada que li van comentar la calor que feia i la secada que hi havia, va respondre: “Això res. Encara recordo aquell any que vàrem haver de fondre la cansalada per batejar la canalla.” Al Ripollès sempre hem mantingut una relació d'amor i odi amb les temperatures extremes. Són com aquell parent que en un principi és benvingut pel temps que ha passat sense veure'ns i del qual acabem fins als nassos quan no hi ha manera que marxi. A mi m'agraden molt les tardes dels diumenges d'estiu de forta xafogor. Sobretot, prop de les quatre de la tarda, quan carrers i places estan completament buits de vida i els pocs sorolls adquireixen el seu dret a lloc i condició. Des d'una taula d'una terrassa buida i sota un para-sol inútil, es pot ubicar el plor d'un nadó, la veu metàl·lica d'un locutor o una picabaralla familiar en la foscor que hi ha rere les persianes abaixades o els porticons mig tancats. Només a la nit, els sorolls sonen tan clars. La tossera del mateix home que va a la fàbrica de matinada, les persianes dels qui comencen a treballar massa aviat o els lladrucs d'un gos matiner ens marquen el temps i el lloc com el millor rellotge. I això no significa, ni de bon tros, que no m'agradi el xivarri confós de la gent que omple les places fugint cap al capvespre de la claror renunciada; de la mainada que pren possessió dels carrers quan la foscor els empara; i dels crits inintel·ligibles i barrejats que sorgeixen dels televisors amb les sales de finestres obertes. Vet aquí que per aquest estiu no puc recomanar res millor contra la calor que assumir-la amb tots els seus sons i colors.