Vaixells grecs

Si em diu què pensa de la situ­ació actual de Grècia li diré de quin color té l'ànima i quina opinió manté sobre les polítiques d'habi­tatge, la reco­llida selec­tiva i els recs madrals. Si vostè és dels que miren Syriza amb sim­pa­tia i cre­uen que l'Schäuble, el minis­tre de Finan­ces ale­many, porta la vida amb l'astringència malal­tissa de l'aus­te­ri­tat lute­rana i que la Lagarde no pot evi­tar una certa amar­gor en con­tem­plar el vigor som­ri­ent de Varu­fakis, ja sabem quina és la seva pers­pec­tiva sobre les polítiques públi­ques i els ser­veis soci­als. I també la podem ende­vi­nar si, per con­tra, vostè és dels que con­si­de­ren que els grecs són una trepa de man­dro­sos, irres­pon­sa­bles i addic­tes als sub­si­dis. Però la qüestió veri­ta­ble­ment trans­cen­dent no deu ser quina és la natu­ra­lesa de cada opinió ni cada mirada sobre Grècia, sinó com s'ha adqui­rit, d'on sor­geix, què l'ha con­for­mat. La qual cosa, com és obvi, té molt més a veure amb la nos­tra cli­ma­to­lo­gia que amb Grècia o Brus­sel·les. Aquí, des de sem­pre però ara més que mai, ten­dim a jut­jar el món en tota la seva ampli­tud, com­ple­xi­tat i cir­cumstàncies, des del prisma del nos­tre pro­blema etern. Un referèndum? Nosal­tres també en volem fer un i no ens dei­xen. Una trans­ferència exces­siva de recur­sos? Això deu ser com allò de l'espoli fis­cal. Que els de Syriza són amics dels de Pode­mos, uf! Els de Pode­mos són naci­o­nal­ment tèrbols i ens poden espat­llar el procés, per tant, aquests de Syriza no deuen ser llana neta. Per altra banda, de moment i a l'espera de temps més pro­pi­cis, els nos­tres mit­jans de comu­ni­cació majo­ri­ta­ris, públics o pri­vats, for­men part d'això que els anti­sis­tema ano­me­nen sis­tema i els pro sis­tema, soci­e­tat oberta. Ho són, se'n sen­ten i ho defen­sen ins­tin­ti­va­ment i aquell que s'ali­menta exclu­si­va­ment amb aquests menús segu­ra­ment porta una dieta dese­qui­li­brada. La cre­ació del deute, la raó per la qual va pas­sar dels bancs als estats, les exigències de la troica, el pre­do­mini del neo­li­be­ra­lisme i els mer­cats en la cons­trucció de la Unió Euro­pea, els sacri­fi­cis de la soci­e­tat grega, for­men part d'una història que és la història d'aquesta part del món d'uns anys ençà. Des de la plaça Sin­tagma fins a totes les pla­ces de Cata­lu­nya del país. La crisi de la bom­bo­lla finan­cera, la ingent quan­ti­tat de recur­sos públics des­ti­nats als res­cats ban­ca­ris, el fracàs de les polítiques d'aus­te­ri­tat, les per­ver­ses com­pli­ci­tats entre els poders polítics i els econòmics; és això el que aquests dies sac­seja les colum­nes del Par­tenó i el que en els dar­rers anys ha trans­for­mat les nos­tres vides, i per com­pro­var-ho només cal repas­sar qui­nes són les con­di­ci­ons que les auto­ri­tats euro­pees exi­gei­xen als grecs per a la reno­vació del res­cat: des­re­gu­lació del mer­cat de tre­ball, reta­lla­des en pen­si­ons, sala­ris i ser­veis públics i pri­va­tit­za­ci­ons. Com diu la cançó, el vai­xell grec plora igual que plora el nos­tre, porta el mateix dol, la mateixa pena i anem al mateix port. Sorprèn, doncs, que dijous a Girona, en la mani­fes­tació de suport al govern grec, s'hi reu­nis­sin només qua­tre gru­mets.