Geografia catalana

Els historiadors de l'economia catalana tenim tendència a començar els nostres discursos amb lamentacions: Catalunya no té carbó ni ferro, com sí que en té el País Basc o les grans comarques industrials europees, ni cap altre mineral –la potassa del Bages n'és una excepció. La nostra economia és totalment dependent. No som autosuficients en res: tenim poca aigua, un terreny escrostonat, bonic, però poc rendible. Aquest judici era exacte per al segle XIX, però no per al XX i menys –crec– per al segle XXI. No tenir carbó ni ferro era un desastre fa anys, però ara en podem estar ben contents, si pensem en les mines asturianes, basques, del Ruhr alemany, o de Gal·les. Les primeres matèries poden ser molt útils per crear un capital, però si ja l'has aconseguit sense explotar mines, pots comprar-les on vulguis, ja que vivim en una economia força globalitzada.

Si deixem al marge els punts negatius de l'economia catalana, als quals es podria dedicar un llibre, voldria exposar els positius, que són molts i més actuals que els altres, si estem parlant del 2015. Alguns els devem a la feina ben feta, com el canal d'Urgell, construït sense cap contribució de l'Estat, en unes comarques que eren com els Monegros aragonesos. Però penso en altres aspectes. La situació geogràfica de Catalunya ningú ens la pot treure i el Tribunal Constitucional no ens la pot discutir. Tenim un mar, 300 quilòmetres de costa i una gran capital, Barcelona, que s'hauria de consolidar com la capital mediterrània per excel·lència. Totes les grans capitals econòmiques del món estan arran de mar, sense excepció. L'única conquesta militar que accepto i beneeixo va ser la dels romans, que ens van incorporar al món de la cultura jueva, grega i romana, que té més de 2.500 anys d'història, que no té piràmides, però ens ha deixat un pensament, un dret, una llengua, una cultura en el sentit més ample de la paraula, que encara estan en el centre del món desenvolupat. Barcelona és la gran porta europea al Mediterrani. L'Àfrica es desvetllarà –espero–, aquest segle XXI. Alger està a 15 minuts de vol de Mallorca. Barcelona ha dedicat una plaça, però cap monument a Lesseps, el cònsol francès que va obrir el canal de Suez. Des que es va obrir i sobretot d'ara en endavant, vist el creixement de les economies asiàtiques, Barcelona serà el port de sortida cap a Àsia i d'entrada dels qui vénen d'aquest continent. El port de Barcelona és artificial en un 100% i l'Estat espanyol no hi va posar ni un duro fins al 1909, quan les infraestructures ja estaven fetes, però ara és el centre dels creuers turístics i pot ser-ho del comerç mediterrani.

Catalunya té un bon clima a la costa, molt bo per a centres investigadors. Però també té neu, fred i jocs d'hivern a dues hores de cotxe. Fa uns anys es competia a Núria en esquí alpí i, al cap de dues hores, en esquí aquàtic a Banyoles. No tenim mines, però tenim gastronomia i oferta cultural. Quan va començar el turisme de masses, Catalunya va atendre la demanda amb centenars d'hotels, propietat de centenars de famílies, mentre Grècia feia la migdiada. Fa 20 anys hi havia més places hoteleres a Lloret de Mar que a tot Grècia. Tenim geografia i manetes a favor nostre.