La llista

La bola va començar a rodar com una broma –per a alguns de mal gust–. I quan roda la bola –o la brama– ja se sap què passa. Es fa grossa i avança. Artur Mas va proposar una llista “amb el president”. De la llista “amb” vam passar a la llista “sense”. Sense dirigents polítics. Sense qui l'havia proposada. Potser era necessari, d'entrada, per eliminar les suspicàcies habituals. Tan habituals que havien desbudellat la unitat independentista. La unitat que ens ha portat tants dies de glòria. Tanta traca i tanta il·lusió. La il·lusió, paraula màgica i beneïda, s'havia esmunyit, la pobra. Ara sembla que es recupera. Primer senyal benaurat. Som-hi, doncs, amb la llista. I que sigui allò que els déus vulguin. Els déus, que sempre són benèvols amb els audaços. Per pur sentit de l'humor. Dit i acceptat això, parem-li una mica d'atenció, a la llista. A condició que la bola rodi. D'acord, ha de ser, sobretot, una llista “civil”. I han de ser “civils” els primers noms que l'encapçalin i els darrers que la tanquin. Com més soroll i colors, millor. Ara sí. Ara Carme Forcadell i Muriel Casals –perdó, presidenta– s'hi han de deixar anar. I Lluís Llach i Pep Guardiola, per què no? I Carles Viver. I David Fernàndez, que ja no fa de polític. Però també Artur Mas i Oriol Junqueras. Perquè ningú ha de renunciar a res. I després el cap de govern haurà de ser algú amb experiència governant. Sempre que no inciti, per l'amor dels déus, més susceptibilitat. Ai, les susceptibilitats! Avant amb la il·lusió!