UE i política exterior
la mateixa Unió i el Consell d'Europa, on
la presència d'estats
no democràtics no hauria de ser permesa
El final de la Primera Guerra Mundial va donar lloc a la creació de nous estats, i el final de la segona, al moviment massiu de poblacions per consolidar els existents.
la fi de la Guerra Freda va portar a Europa un canvi del model de fronteres amb lliure circulació de béns i persones, interdependència econòmica i col·laboració, aprofundint els principis de la UE a partir del convenciment que era aquesta la política que aportava estabilitat i seguretat. El fracàs dels EUA a l'Iraq i l'Afganistan va reforçar el convenciment dels europeus que la guerra no era útil per resoldre els seus problemes. Europa creia que si els pobles eren lliures de triar un model polític, el seu seria el preferit.
La invasió russa de Crimea va trencar aquest somni: el model europeu no és atractiu per a tots. La Xina va acceptar l'annexió de Crimea per no “estressar” l'ordre internacional i Turquia, el Brasil i Indonèsia no varen sumar-se a les sancions de la UE i els EUA a Rússia... És la síndrome de les Galápagos, un hàbitat tancat pot tenir dificultats de supervivència una vegada obert al món... És igual per a la UE.
En un recent article al F.A. I. Krastev i M. Leonard escriuen: “Els europeus han d'abandonar el somni d'exportar el seu model i concentrar-se a protegir-lo”, és a dir, han de reduir la tensió amb Rússia i acceptar com legítima la seva política d'integració regional. La UE té límits, és millor acceptar-los que afeblir-se. El suport de Rússia als partits antieuropeus d'extrema dreta i esquerra, Syriza a Grècia i el FN a França, és un perill.
Majoritàriament els ciutadans
dels EUA pensen que va ser la superioritat econòmica i militar d'Occident la que portà
la URSS a no poder seguir la confrontació. Els europeus pensen que el superior valor de les llibertats i la democràcia varen ser els factors que varen portar a la fi de la guerra freda.
Aquesta diferent visió té un reflex avui en el conflicte a Ucraïna; els EUA pensen que s'ha d'armar el govern per combatre els separatistes. L'objectiu és afeblir el revisionisme rus fins i tot si això porta al conflicte militar local. Per als europeus, el conflicte s'ha d'acabar per un pacte polític, i per tant el conflicte militar és indesitjable. Per als EUA això crea perplexitat; a Europa només el 29%, el 27%, i el 18% del ciutadans de França, el Regne Unit i Alemanya estan disposats a combatre pel seu país...
La lectura occidental després de la fi de la guerra freda que els valors d'Occident portarien Rússia a la democràcia i al capitalisme ha resultat en part fals, sí pel que fa al capitalisme, no pel que fa a la democràcia. La ciutadania russa no vol el retorn de la dictadura soviètica però enyora ser una superpotència.
El president Putin entén que les manifestacions a Ucraïna varen ser impulsades per la CIA i considera que la sobirania russa, i en definitiva el seu govern, poden ser posats en qüestió si la promoció dels valors de la democràcia i la llibertat es difonen entre la població de Rússia i els seus aliats. La revolució a Ucraïna en seria una demostració.
El 1943 Stalin va dissoldre el Komintern, l'organització dedicada a l'extensió internacional del comunisme, per convèncer Roosevelt i Churchill que el seu interès era la derrota de l'Alemanya nazi i no pas fer la
revolució comunista mundial. Putin ha pogut probablement esperar que Occident
faria el mateix pel que fa a la promoció de la democràcia.
Diuen alguns analistes americans
que això no era possible perquè “el despertar polític global” en paraules de l'antic
conseller de seguretat dels EUA Z. Brzezinski és imparable. L'afirmació és altament qüestionable...
Les sancions econòmiques a Rússia han produït efectes econòmics però han
donat arguments a Putin per limitar els contactes amb Occident i retallar les llibertats. El pitjor efecte ha estat estimular la competència de Rússia amb Occident en el camp militar quan aquesta és la política que menys interessa a la UE.
La UE hauria de reforçar les seves institucions, la mateixa Unió i el Consell d'Europa, on la presència d'estats no democràtics no hauria de ser permesa, Rússia forma part del Consell d'Europa. Simultàniament hauria d'utilitzar les institucions internacionals com ara l'Organització per a la Seguretat i la Cooperació i l'ONU per a la negociació amb els estats autoritaris del seu entorn. Fins ara aquesta política ha estat feta sense claredat d'objectius i procediments. La incoherència entre fins i mitjans es paga sempre cara. És una lliçó per a la UE, una més.
