Grècia, a mesura nostra

Apro­fi­tant el referèndum de Grècia, n'hi ha que han lamen­tat que els polítics cata­lans, massa amoïnats pels seus pro­ble­mes, no par­lin de geo­política euro­pea. És lògic: Cata­lu­nya no en parla, de geo­política, perquè n'està fent. Indi­rec­ta­ment, si es vol, perquè no és un estat nació –una estruc­tura que, si no fos pel que conté d'expec­ta­tiva de cohesió, nosal­tres matei­xos hauríem de posar en dubte, si volem resol­dre els nous des­a­fi­a­ments plan­te­jats el segle XXI entre la soci­e­tat i el poder–. Però, sigui com sigui, els cata­lans ja fa uns quants anys que inter­ve­nim direc­ta­ment en la política euro­pea; són els espa­nyols, que no en par­len, perquè no els convé, de par­lar-ne. Sense retòrcer massa l'argu­ment, ¿qui gosa­ria afir­mar que el referèndum grec no és una con­seqüència més o menys directa de la lliçó donada per Cata­lu­nya el 9-N? Perquè, tot i l'ofec polític i mediàtic que va haver de patir, la prova d'esforç del 9-N va ser lle­gida en una clau més uni­ver­sal que no sem­bla per la resta dels euro­peus. En aque­lla ocasió, Cata­lu­nya va ser cap­da­van­tera no pas a ator­gar la paraula al seu poble des de les altes instàncies, sinó a l'inrevés, a demos­trar que la ini­ci­a­tiva popu­lar era capaç de fer moure les ins­ti­tu­ci­ons pen­sa­des única­ment per admi­nis­trar un poder dele­gat de l'Estat domi­na­dor. Ha pas­sat, doncs, el referèndum grec, i nosal­tres encara “entes­tats” amb els “nos­tres” pro­ble­mes, tan ali­ens als interes­sos gene­rals de la Huma­ni­tat, perquè, és clar, els pro­ble­mes nos­tres, la nos­tra tos­su­de­ria a tro­bar
la sor­tida del labe­rint espa­nyol, no seria pas gene­ral, com pre­te­nem, sinó par­ti­cu­lar, com ens vol­drien fer creure. Pel que sem­bla, el fet de voler lli­gar d'una manera més imme­di­ata soci­e­tat i poder, for­mes inno­va­do­res de
volun­tat popu­lar i estruc­tu­res ins­ti­tu­ci­o­nals, sobi­ra­nia política i trans­for­mació social, tot ple­gat només
res­pon­dria –ai, aquests cata­lans!–
a manies de gen­teta. És lògic que pen­sin així els que s'atrin­xe­ren rere esque­mes rígids de gover­nança, on cada cosa queda tan­cada en un com­par­ti­ment estanc, però les alter­nan­ces en els equi­li­bris entre mobi­lit­zació popu­lar i deci­si­ons ins­ti­tu­ci­o­nals
ja for­men part del pai­satge polític
del Prin­ci­pat des del 2010. I, en la con­jun­tura actual, aques­tes alter­nan­ces bus­quen un nou equi­li­bri. Les ano­me­na­des enti­tats sobi­ra­nis­tes han dele­gat el poder gua­nyat al car­rer a mans de les ins­ti­tu­ci­ons, però aques­tes, basa­des en la lluita par­ti­dista, han mal­gas­tat aquell poder, han gene­rat des­con­cert i frus­tració, i han pro­po­sat dis­tin­tes vari­ants que no han acon­se­guit la uni­tat dura­ment i tenaçment gua­nyada al car­rer. La uni­tat no és un valor per si mateixa: al cap i a la fi, un con­te­ni­dor buit és una uni­tat de trans­port que només té valor pel seu con­tin­gut –les bara­lles al si de for­ces polítiques cre­a­des al caliu de mobi­lit­za­ci­ons soci­als que expres­sa­ven rei­vin­di­ca­ci­ons de tota mena en són un bon exem­ple–. Però, en el nos­tre cas, es pot dir que la uni­tat no és pas –no ha de ser– un acte volun­ta­rista impo­sat des de dalt, sinó la clau de volta on s'ajun­ten i d'on arren­quen les línies de força del procés cap a la inde­pendència. No s'ha de pri­vi­le­giar una sola línia de força, dei­xant d'altres de cos­tat, o con­fon­dre-les totes, sense saber quins equi­li­bris neces­si­ten. Però cal saber de quin mate­rial han d'estar fetes, la seva funció, la seva resistència i duc­ti­li­tat; les colo­rai­nes i els guar­ni­ments són qüesti­ons de segon ordre. La prova del 27-S ha de ser la demos­tració que el mate­rial ser­veix.