Res mediocre
En un període de personalitats insípides fa goig trobar-se unes memòries d'una persona de debò, Jordi Monés i Pujol-Busquets. Un fill de Badalona, la vella Bètulo romana, que s'ha fet a si mateix, no en diners, ni fent la gara-gara a la gent, sinó cavalcant damunt de crisis econòmiques o socials i canvis de tota mena per arribar a ser un dels màxims estudiosos i experts en el coneixement de la història de l'educació a àmbit català i internacional.
Records que podem conèixer gràcies a una obligada autoedició. S'ha de dir, i tot mercès a la constància i coratge d'una família tan sòlida com ell. Veníem del desert de la postguerra i del franquisme, però Jordi Monés no es resignaria a ser un número més de la dita grisa generació perduda com molts dels qui van fer-se adolescents i adults just acabada la guerra civil. Per això té un perfil tan propi.
Unes memòries que van de l'actuació en la més variada presència en activitats socials i culturals de tota mena a Badalona fins als anys 60 a endinsar-se ja de forma completa en un treball de recerca sobre la història de la nostra educació. Aquella que va esclatar sota el catalanisme més ampli, fos sota l'hegemonia lúcida de la Lliga de Prat de la Riba o la de picar pedra del republicanisme transversal de tants i tants mestres que veurien els seus somnis fets realitat amb la Generalitat de Macià i Companys.
DarrerE el seu tremp hi ha un bagatge, l'amor al país, a la cultura pròpia i a la dignitat. En algun moment d'una trajectòria investigadora feta de desenes de llibres i articles, de congressos a mig món i d'haver-se de guanyar les garrofes, com diu el mateix Monés, es fa la pregunta de què dirien davant de certs fets del present aquella generació que va arribar al cel dels seus anhels amb el triomf del 14 d'abril de 1931 i va haver de conservar, malgrat tot, l'esperança del redreçament davant el triomf del feixisme franquista.
Unes preguntes que amaguen una certa decepció. No he tractat gaire en Monés, però sóc deutor dels seus treballs. Per això he de ressaltar que ell mai es va empassar les rodes de molí de la perfecta Transició espanyola; tampoc el participar només en la vida democràtica cada 4 anys amb el vot corresponent. Va veure les trampes capcioses dels genocides vergonyants vers la llengua catalana camuflats amb tota mena de disfresses. O encara l'elitisme classista d'una esquerra fina que volia dirigir Badalona i el país però mai amb un ànim d'igualtat o participació real de la gent.
Un home que tot ho pregunta i qüestiona sense por. M'imagino que deu dir-se què pensarien els vells lluitadors del PSUC, que per mantenir els trets propis de país i cultura van enfrontar-se al mateix Stalin, van ser represaliats i en alguns casos assassinats, en veure que per unes engrunes de poder, trenta monedes de plata, s'han posat en mans alienes els qui es proclamen hereus seus? Unionistes vergonyants, proborbònics, per a més inri.
O encara el veure que des d'un pretès universalisme al País Valencià, una diputada de C's pot vomitar insults sobre 11 milions de catalanoparlants que han estat víctimes d'anys i panys de persecució, en alguns casos mort, per aquest fet. I així tota una vida de no ser mai un enze i avançar pel camí de ser un mateix, fora de modes i estereotips.
Gent com en Jordi Monés explica l'èxit, que ha de ser creatiu i reproductiu, de fer fora de l'Ajuntament de Badalona els qui representaven la xenofòbia, la incultura i la manca de diàleg.
Un llibre que és una radiografia d'una vida social, de compromís i acadèmica. Barreja d'actes internacionals, locals i personals. Llegint-lo ens creix l'optimisme, és el tremp col·lectiu i individual el ser de Catalunya, un voler ser democràtic davant els unionistes cridant un “A mi la Legión” patriotera.
